Si ho recorden, en el capítol anterior el nostre espia va tenir l’atreviment de presentar-se a la Conselleria disfressat d’admirador del senador de l’Illa de Nord. Té mèrit. I la cosa és que el conseller de la cosa a les Illes Tropicals ni en sabia el nom ni se’n recordava que tenia un senador seu en aquella illa.
Però quan va saber, a través de l’espia disfressat d’admirador, quina l’havia feta aquell senador, ho va trobar magnífic i fins i tot li va fer enviar una ensaïmada de premi. I és que l’homo, aprofitant que era senador, volia fer passat justos per pecadors i encolomar al govern del senyor Xanxes l’hotel de les 16 piscines-aljubs i l’abús de consum d’aigua, com si els responsables no fossin els companys del senador.
Van succeir més coses aquell dia, molt importants. El conseller va declarar que no volia rebre els menors migrats que li havien tocat i que preferia que continuassin a les illes dels volcans, on sembla que ja no hi caben. La solidaritat i la humanitat no són el seu punt fort.
I, encara, es va posar fort en no voler acceptar els 1.700 milions d’euros que el president Xanxes li volia tornar dels doblers que el ministre Montetoro havia fotut a les autonomies, quan comandaven a Madrit els companys del conseller. El motiu: que el senyor Xanxes havia negociat aquesta devolució amb els catalinos...
Per cert, ara la premsa explica que el ministre Montetoro, mentre anava fent lleis, mantenia un bufet que rebia milions d’euros de, com a mínim, vuit constructores...
Ja poden entendre, idò, que no va ser un bon dia i el conseller, aquella nit, va haver de tornar a prendre una infusió de camamil·la. Ja és sabut que la professió de polític és molt dura i que les malifetes, tard o d’hora, passen factura.
Però els dies passen i, una setmana mes tard, l’espia es va tornar a presentar a la conselleria, aquesta vegada disfressat de gran constructor emprenyat, però molt emprenyat, i fent prou crits perquè els guardes el deixassin passar. Ja a la porta del despatx, el conseller i el seu assessor es van ben creure que era un constructor emprenyat. Li van fer una reverència i el van convidar a entrar.
- És que és el «colmo» açò que m’han fet aquests que vostè té a l’Illa del Nord -es va limitar a dir l’espia, mentre dedicava una mirada de complicitat a la secretària, na Nataixa, que ja s’havia alçat de la seva taula del racó.
- Ah -va respondre el conseller-, açò del Pla Territorial Insular, supòs!
- Es calmi, senyor gran constructor -va afegir en Juan Pelayo, l’assessor-. Ja veurà que tot té la seva explicació.
- Mem -va continuar el conseller-, jo ja li vaig dir, al president que hi tenc allà, que havia de ser més prudent. Que anava pel bon camí, però que li faltava finor. No es pot amollar tot d’una vegada!
- Així és -va corroborar l’assessor-, però l’homo anava desbocat i ja havia enviat el seu Pla a Costes i a Aviació i no sé on més, de tal manera que tothom ja sabia que es volia carregar tants d’anys de protecció i seny d’aquella maleïda illa.
- Açò mateix -va continuar el conseller-, i van començar a sorgir crítiques i més crítiques, de qualcun des nostros fins i tot... Clar que els inversors i els grans constructors també eren allà, esperant l’aprovació del Pla amb la mel a la boca. Si se’n poden fer de doblers rebentant aquella illa!
- Com en volia fer jo! -va dir l’espia dins la seva disfressa de gran constructor, mentre li feia l’ullet a na Nataixa, que ja era allà oferint-li pastissets.
- Ja l’entenc, ja -va respondre el conseller amb cara de preocupació-. Per açò ara hem de dir que tot ha estat un malentès i que allò que va enviar el meu president de l’Illa del Nord no era el Pla definitiu sinó un... Com deim «borrador» en la llengua dels indígenes, Juan Pelayo?
- Esborrany -va amollar na Nataixa que, per més que sigui russa, pot aprendre idiomes.
- Açò volia dir -va continuar el conseller-, que allò que havia enviat a tantes autoritats era un trist esborrany.
- I ara s’ha vist en l’obligació, ell i companyia, de fer la gran reculada -va continuar l’assessor- i dir que el Pla no diu res de tot allò que diu, que solament ho diu l’esborrany. Però bono...
- Però bono què? -va respondre el conseller, que no va quedar gaire satisfet amb les insinuacions del seu assessor.
- Però bono -va amollar na Nataixa abans que l’assessor reaccionàs- que no se’ls ha cregut ningú. Així que, estigui tranquil, senyor gran constructor.