Avui vull xerrar de dues realitats que no es poden ignorar per sa greu incidència que tenen damunt es negocis locals. Principalment per a ses petites i mitjanes empreses que es dediquen a s’hostaleria i sa restauració, i que són es gruix des teixit empresarial illenc.
Sa primera és sa dificultat per trobar personal, que segons xifres publicades ja afecta prop des 90% de negocis des sector.
Dins aquest grup d’empreses a què me referesc -ses PIMES- ses formades per un únic treballador es compten a centenars. S’autònom constitueix un element fonamental per a s’economia no només local, sinó de tota una nació. Aquests petits empresaris, emprenedors, valents, que es dediquen a tirar bonament endavant qualcuna d’aquestes empreses sabran perfectament de què rall; es dèficit de treballadors s'ha convertit en una crisi que afecta greument es sector. Aquesta no és una situació puntual ni aïllada, però tampoc fàcil de resoldre. És es reflex d’un problema estructural que afecta de ple es motor econòmic d’Espanya com és es turisme i des que, per suposat, Menorca també se’n ressent.
Aquesta és sa greu situació que travessa un col·lectiu que, tot i ser creador de riquesa i de llocs de feina, es govern no li reconeix es pes i sa importància que té. A s’escassesa de mà d’obra hi hem d’afegir que s’autònom es troba injustament sotmès a una pujada de costos disparats i a una càrrega fiscal abusiva que li està retallant ses possibilitats de creixement.
Sa manca de personal està obligant molts d’aquests negocis -principalment es petits- a haver de recórrer a solucions que fa uns anys eren impensables, com tancar més dies en sa setmana per poder continuar funcionant, entre d’altres mesures. Allò que està en risc és sa qualitat des servei, que és sa base de sa rendibilitat i sa sostenibilitat de molts d’ells. I, per descomptat, sa seva permanència en es mercat. En aquest context no troben cambrers ni cuiners perquè molts s’estimen més seguir a ca seva cobrant es subsidi.
Sa segona realitat que fa temps que em balla pes cap pes seu enorme impacte en aquestes empreses és s’absentisme laboral. Arreu t’arriben comentaris d’empresaris i d’autònoms realment capficats en aquesta qüestió. Sa majoria ho consideren com una plaga, un greu problema, que explica que qualcuns decideixin fins i tot tirar sa tovallola. Que explica també sa desconfiança que tenen cap as treballadors que contracten. Sa majoria es queixen sobretot de sa pèrdua de valors, com sa implicació, sa paraula donada, sa fidelitat i es sacrifici en relació amb sa feina; des canvi de preferències que primen ocupacions més simples damunt s’excelència o s’ascens professional; de s'aparent menor resistència a ses indisposicions; de s'ús abusiu i indegut de ses baixes i prestacions de Seguretat Social per part d'un segment cada vegada més ampli de treballadors.
Es compromís laboral en un país com Espanya, on es volum total d'aturats l’any passat es va situar en 2.404.606, ha caigut a mínims històrics. Ara mateix ja és un problema enquistat que segueix sense afrontar-se amb serietat. Hi ha una tendència creixent de desafecció cap a sa feina. I açò es tradueix en un augment significatiu de sa rotació, que en segons quins casos dona resultats tan absurds com canviar d’empresa fins a deu vegades o més en tres mesos. Sa feina ja no es percep com una activitat que defineix sa identitat de ses persones, sinó com una obligació que prioritza es temps d’oci i de desocupació.
2 A dia d’avui som un des països de sa Unió Europea amb sa major taxa d'absentisme, es qual genera pèrdues de 100.000 milions d’euros anuals, i amb més població de baixa mèdica en s'any, només darrere França i Portugal. Durant el 2025, ses baixes laborals i altres tipus d'absències han crescut respecte el 2024. S'absentisme va provocar a Espanya una pèrdua des 7% de ses hores laborals durant es primer trimestre de s'any. Açò equival a 1.523 persones que no acudeixen a sa seva feina diàriament, fet que suposa un 6,5% més que es mateix període de l'any passat.
Aquest increment desproporcionat no només afecta es rendiment individual des empleats, sinó que també perjudica es funcionament global de ses empreses. I que consti que dic tot açò sense ànim de generalitzar. Òbviament hi ha de tot com en tot. Entre es personal et trobes bons empleats, que són persones assenyades, compromeses amb sa feina, feineres i honrades, i poden establir relacions personals franques i cordials, de confiança, lleialtat i permanència amb es seus contractadors. És injust que paguin justos per pecadors. Però hi ha un evidència que pocs me podreu rebatre; sa societat cada vegada és més immadura, més poc resilient i més intolerant a sentir-se sotmesa a normes i a indicacions de ningú. Tenir sa pell tan fina fa que s’eviti es compromís autèntic i sa implicació en s’àmbit laboral.
Sa desproporció és absoluta i sa incidència és gravíssima, tant per a ses empreses com per a sa resta de treballadors que cada dia van a complir amb sa seva obligació. Mos trobam davant un enorme problema social i econòmic, però no de salut. Es processos de baixa creixen per factors de caràcter social, es proteccionisme de s'Estat en prestacions socials i en relacions laborals, es paternalisme i bonisme familiar, es control deficient per part des facultatius.
Tallar de rel aquest mal és una qüestió de recursos, d'organització i de gestió sanitària, i també és una qüestió de presa de consciència i responsabilitat, per part des treballadors, professionals sanitaris i administració. Clama al cel posar-hi solució.