Aquest estiu, com tants altres, Menorca ha tornat a omplir-se de gent. Carrers plens, platges a vessar, i una activitat frenètica que contrasta amb el ritme pausat de la població que aprecia tot l’any la nostra roqueta. Però darrere de les xifres i les postals, hi ha una realitat que passa desapercebuda: la de totes aquelles persones que vivim aquí, que treballem, que tenim cura dels espais, que estimem l’illa, i que cada cop, ens sentim més desplaçats.
El sector de la restauració ha viscut un estiu complicat. Segons testimonis directes, i també de les patronals PIME i CAEB, la pressió fiscal, l’encariment de la matèria prima i els costos laborals estan fent molt difícil mantenir negocis viables, especialment aquells que ofereixen cuina tradicional menorquina. Els menús del dia, que abans eren una opció assequible, d’estil casolà, ara tenen preus que molts no poden assumir amb un salari normal.
Però més enllà dels números, hi ha moments que et fan pensar. El dia de Gràcia, a les sis del capvespre, cercàvem un lloc per fer un cafè, aquell suc que et permet continuar amb els actes de la jornada festiva. Vam trobar taula en una cafeteria del carrer de Ses Moreres, però ens van dir que no podíem seure si no consumíem un menú complet. A les 18 hores, cafè sí, però abans el dinar.
Fa unes setmanes, a un altre establiment de la Plaça Bastió, si volies prendre un refresc, tampoc era possible si no demanaves menjar. I no és que no entenguem que l’estiu és intens, o que els negocis han de rendir, però costa no sentir-se exclòs.
Legalment, poden establir vàries condicions de consum mínim, sempre que ho informin de manera clara. Si no ho fan, tenim dret a demanar la fulla de reclamacions. Però més enllà de la normativa, el que ens dol és el gest. La sensació de no ser benvinguts a casa nostra.
Pensant en l'hivern. A l’endemà, segona festa, dia d’intenses pluges, vaig pensar en l’hivern. Quan les taules quedin buides, quan els turistes hagin marxat, serem nosaltres els qui hi tornarem. Els menorquins i menorquines, els que quedem. I potser aleshores sí que ens serviran un cafè sense condicions. Però no hauria de ser així. No hauria de dependre de la temporada. El respecte hauria de ser constant.
S’han suspès els actes del programa de festes del dia 9. Em telefona un company que li han cancel·lat el vol de Palma a Maó. Bufa el vent i continua l’alerta taronja. I em venen al cap tots els comerços que ho entenen. Que fan les coses molt bé. Com aquell forn de Sant Lluís que et saluda pel teu nom. O la gelateria del carrer Església de Maó, que et serveix amb el mateix somriure si ets local o visitant. La Pizzeria de Calesfonts, que sempre et troba un forat. O el petit restaurant familiar de Ferreries, que manté plats casolans a preus honestos. Ells sí que fan comunitat.
Hi ha dies que sembla que tot s’ennuvola, i d’altres, apareix una claror que ens fa creure que tot pot millorar. Amb el desig que Menorca sigui un lloc on tots ens sentim part. On seure a fer un cafè sigui normal. On el turisme no ens faci fora, sinó que ens deixi quedar.
Al final, l’illa és de tots i totes. Però sobretot, dels qui la viuen amb estima cada dia.