Vox me demana en una tanca publicitària quina Espanya vull. Jo, aquella que va guanyar el Mundial de bàsquet de 2006 amb Pau Gasol al capdavant. Vostè dirà: «Ho ets ase, no xerren d’esports». I ja ho sé (les dues coses). Però és que triar seriosament entre una dona amb burca i una sense és caure en la seva trampa.
La migració és el tema preferit de les ideologies més conservadores. Simplifiquen un assumpte complex per crear clixés i falsedats que calen. I molt. Quan van rescatar onze tripulants d’una pastera, a Maó, a pocs metres d’aquells homes desfets pel cansament i la deshidratació, mentre desenes de sanitaris els atenien, dos joves locals comentaven ufans i ben alimentats que l’Estat els donaria preteses ajudes exclusives per a nouvinguts i okuparien cases. Condemna frívola, sense judici i basada en proves falses.Aquestes atrocitats verbals es comenten sense cap rubor ni una mica d’humanitat. És lamentable.
Ser acollidor amb els migrants no vol dir acceptar ni justificar-ho tot. No m’agrada cap acte de masclisme. No m’agrada el burca. Però que no enganyin amb falses dicotomies de bons i dolents. No és açò o allò. Aquesta no és una qüestió fàcil ni se soluciona prohibint l’entrada de ningú. I no. Qui posa el cartell no vol defensar els drets de les musulmanes. Vol no tenir-les a prop, a una Espanya on, per cert, es produeixen centenars d’actes de masclisme, molts d’ells mortals, contra dones vestides com l’altra del cartell i amb agressors López García Martínez.
Jo vull l’Espanya de la foto del cartell, però sense preguntes malicioses. Una Espanya en què una dona a qui malauradament obliguen a dur burca pugui estar just al costat d’una que no, compartint problemes i cercant solucions. En què les dues puguin disposar dels recursos contra la violència de gènere que els autors del cartell discuteixen. En què no s’empri l’estètica cosificada de la dona (la que no du burca és jove, guapa i prima, només faltaria, senyors) per generar odi.