Quan les mares es fan molt grans i necessiten ser cuidades, molts de fills i filles s’hi dediquen. He trobat moltes persones que en aquest aspecte han viscut una experiència semblant. Cuidar la persona que et va parir i que, gairebé sempre, t’ha estimat sense esperar res a canvi, quan ja no camina, no sent, hi veu poc i ha perdut bona part de la memòria, es converteix en una experiència plena de sentit i de valor, que et reconforta, que et fa sentir bé. Arribes a pensar: que bé que no hi hagi plaça al geriàtric? Ja no són persones productives, però es mereixen un tracte digne, que sovint els hi dona la família i persones immigrants sense papers que ajuden a atendre les seves necessitats bàsiques.
Aquest sentiment d’afecte solidari cap a una persona que estimes no té ideologia. Ho viuen igual tant els que són d’esquerra fins a l’extrem, i els que se senten de dreta, fins als ultres.
En aquest món boig d’avui se’ns intenta convèncer que per defensar el nostre país hem d’agafar un fusell, hem de tornar a fer la mili, per si s’ha de defensar la frontera dels enemics. I si en tost d’aquest servei a la pàtria en féssim un altre, el Servei Social Solidari (SSS), que hauria d’obligar cada un de nosaltres a dedicar algunes hores cada dia durant un any a una tasca social, comunitària. A ajudar en un centre geriàtric, en una clínica de salut mental, al departament de cures pal·liatives d’un hospital, a un centre de rehabilitació de toxicòmans, a l’acollida d’immigrants, al suport en l’atenció de menors de famílies desestructurades, als centres de Càritas de repartiment de menjar... No creuen que així ens convertiríem en persones més profitoses per a la nostra societat, que ajudaríem a fer-la una mica millor?
Tractar amb afecte i dignitat una mare major ens provoca un sentiment que val la pena conservar, fins i tot conrear, com una llavor que té la capacitat de créixer. Imés ara quan al voltant s’escampa l’odi, la indiferència, la violència i la por.