Ja la va encertar, ja, el nostre espia, la setmana passada, anant a veure el conseller de la cosa a les Illes Tropicals. Anava disfressat de gran inversor maleit perquè no acabava de sortir la revisió del Pla Territorial de l’Illa del Nord. I el conseller, tan innocent, es va sincerar amb ell i li va aclarir què estava succeint.
I és que el seu partit a l’Illa del Nord anava d’espavilat i, amb el seu projecte de revisió, havia posat la mel a la boca a tots els grans constructors i inversors del món mundial. Convertir aquella illa en la Port Aventura dels mars, amb hotels rurals amb una vaca de mostra, urbanitzacions als camps amb quatre oliveres per allà enmig... I per què no qualque camp de golf i piscines a betzef?
Clar que açò era excessiu per a una població indígena que ja comença a saber com acaba la sobreexplotació turística. Un increment sense aturador de població forana, necessària per mantenir el «tinglado», desaparició de qualsevol altra font de riquesa, sous miserables i falta d’habitatge a preus dignes... I aigua de dessaladora. Hi pot haver reserves de la biosfera sense aigua pròpia?
Era tot tan escandalós que el conseller va demanar al seu president a l’Illa del Nord més finor, açò vol dir, clavar-la sense que es notàs tant. I si era necessari, simular una reculada mentre recuperava forces per poder fer contents als grans inversors i constructors d’arreu, que ja es fregaven les mans.
Així és que, una setmana més tard, el nostre espia va voler tornar a visitar el conseller, i la sorpresa és que a la porta de la Conselleria hi havia una autèntica manifestació de grans inversors i constructors que, finalment, van aconseguir entrar al despatx. I el nostre espia, discretament, enmig d’ells, també.
- Mos ho van prometre i ara diven que no és ver! -cridava un inversor amb corbata de quadros.
- Es doblers que havíem de guanyar i ara fan reculada! -xisclava un altre, amb una veu que recordava el senyor Trump.
- Calma, calma, senyors -repetia el conseller, poc acostumat a veure aquella gent si no era a les festes socials o dinant en un reservat.
- Uf, conseller -mig plorava l’assessor, en Juan Pelayo, mentre s’obria pas entre tota aquella gent-, què vol que faci, conseller?
- Telefona-li -va respondre el conseller, molt maleit-, telefona-li, al president que tenim en aquella maleïda illa. I digues-li que demà el vull aquí. Li hauré de donar una lliçó de com es fan les coses, que es pot ben veure que ell clava sense saber clavar i fa sang per tot.
- I ses meves suits amb piscina, enmig d’aquelles tanques on no hi ha més que pagesos i pudor de vaca? -bramava un altre dels presents- Que és que ja no les podré fer?
- Mem -li va respondre el conseller, que es veu que a aquell ja el coneixia-, bé que les hem deixat fer, fins ara. No desesperis tan prest...
- I què, si me les heu deixat fer? -cridava l’altre-. Que et pensaves que amb tres hotels així ja en tenia prou? No, «hombre», no, que ja he comprat cinc finques més i ja tenc inversors per unes quantes més.
- Es qui estan en contra de la revisió del Pla -repetia una dona, que cridava més que els altres-, són de la ETA, que ara es dediquen a protegir territoris. I qui protegeix el territori, és un terrorista. I si ho dic jo, segur que és ver.
- I tant -va afegir un altre dels presents-, i també sabem que en tenen qualcun que una vegada va rallar amb en Koldo aquest, i açò vol dir que són uns corruptes...
- Encara més -va afegir un altre amb el nas vermell de tan excitat-, no volen que aquella illa sigui per a noltros, volen que sigui per als rics d’esquerres.
- Açò mateix -va afegir encara un altre-, per als rics d’esquerres.
- Vols dir? -va replicar un que semblava més serè- Ho veig una contradicció molt grossa. N’hi deu haver, però rics, rics, noltros. Que si no no seríem aquí.
- Potser tens rahón -va afegir l’anterior-, però com a proclama queda molt bé. Avam si l’escampes, amic conseller, i podem enredar d’una vegada per totes el populatxo.
Amb tant de guirigall, l’espia se’n va anar al racó de la secretària, na Nataixa, que ho observava tot amb més oi que espant, i li va dir:
- Per posar les urpes damunt l’única illa que encara es conserva una mica, aquests són capaços de qualsevol cosa. I ves a saber quant estan disposats a pagar...
- És una vergonya -va respondre na Nataixa.