Seguir afers concrets pel recorregut habitual de l’administració fins que es converteixen en fets consumats m’ha permès observar un nou fenomen que debilita les possibilitats i drets de les classes populars. Fenomen que tampoc aborden cap dels partits, ja veurem perquè.
Hem constatat com el tercer poder, la justícia, va coixa per als humils. Perquè l’accés a la carrera judicial està viciat, perquè el rol de la judicatura espanyola no ha corregit mai algunes enclaves amb els privilegis de classe atorgats pel xantatge franquista, perquè la justícia és cara i lenta per als comuns i un instrument per als benestants que poden comprar temps i oportunitats. L’esquerra d’aquest país no ha sabut corregir-ho en tot el temps que ha governat. I açò ha tingut conseqüències en la desafecció i abandonament electoral de la població, perquè part de la teoria de la igualtat es dissol en la pràctica.
Ja fa uns anys que un altre fenomen està arrelant de manera semblant. L’evolució del coneixement ha portat les lleis a incloure l’opinió dels experts com a condicionant de les decisions polítiques i dels peritatges judicials. I açò és bo, perquè persegueix posar la ciència, suposadament imparcial, al servei de les autoritats. Aquesta aportació es materialitza en informes tècnics imprescindibles i en comissions assessores d’experts. Però què passa quan s’aprenen a condicionar la imparcialitat d’informes i comissions? Passa que poden legitimar autèntics disbarats, potser més disfressats que abans.
Ser tècnic de les administracions avui dona un estatus i un poder equiparables en part a la funció que donava abans ser jutge, com a part de l’entramat estatal. Vat aquí el protagonisme que acaben tenint en molts afers. Tot i que des d’una posició avantatjosa perquè ben cobren, són carreres menys llargues, acaben decidint i no han de respondre davant la ciutadania quant a encert i equitat.
Aquest sector, sociològicament, avui és un dels engranatges de la democràcia a analitzar profundament, perquè acumula rols de classe social, corporativisme i pot ser un instrument tàctic sotmès a pressions i temptacions de lobbies. L’assessoria de l'exministre Montoro encausada encara ha fet més evident el corc. Però el problema és comú, plural i a diferents nivells.
A l’esquerra li va anar bé quan les persones que accedien a aquests nivells de l’administració procedien de classes mitjanes que havien pogut enviar els fills a la universitat. PSOE, PSM, EU… van abusar-ne moltes vegades quan es quedaven sense altres instruments. Han passat els anys, la sociologia de les classes mitjanes ha canviat i també la ideologia de gran part d’aquests càrrecs. La instrumentalització del seu paper en la política ara la fa el PP i l’esquerra calla perquè s’hi veu parcialment reflectida i potser pensa només en baratar d’amo en el futur. Error terrible, el mateix que en la justícia: el problema no és qui dirigeix sinó com funciona allò que dirigeix. La impotència acabarà essent la mateixa i la perversió per a la democràcia també.
Oblidem constantment que la democràcia és el sistema d'evitar els abusos de poder en contra del bé comú de les persones. Especialment de les persones més indefenses.
Un cas concret. Avui a Menorca, amb l’aqüífer ferit com mai després d’anys d’anunciar-ho la ciència. Després de pagar anys de feina a redactors de normes i plans molt cars. Després de tenir càrrecs tècnics com mai. Resulta que igualment les fortunes que compren els llocs de Menorca poden fer-se, 8, 9 o les piscines que vulguin per a un agroturisme i que açò és avalat per informes d’aquells que hem col·locat per tal que interpretin la realitat de l’Illa amb equanimitat. No és un altre abús evident?
Fa anys que amb altres companys, defensam que la clau està en fer passar algunes decisions i plans per autèntiques comissions de poble (ni més ni menys que com en el sistema de jurats populars) amb qui més sàpiga de cada tema i més proper sigui del carrer. Com a mecanisme per exigir equitat, imparcialitat i oportunitat tant a polítics com a tècnics. Comissions del poble elegides independentment dels partits i dels governs. No han de decidir res definitivament perquè no tindrien legitimitat electoral, però han de ser igual d'importants que els tècnics i les altres assessories. La democràcia real necessita redreçar els vicis de les darreres dècades i prevenir els que van arrelant. S’alimenta de resoldre els problemes de les majories, no de subvertir l’equitat. Per açò li aniria bé un contrapès d’arrels fortes i perspectiva ampla com aquestes comissions que, per cert, ja donen grans resultats en altres països per superar bloquejos de la politiqueria electoralista.