«Allà on hi ha una comunitat, també hi ha d’haver un lloc comú per viure», escrivia Aristòtil.
Aquest lloc, la casa que sosté la vida, a Menorca s’ha convertit en un bé escàs, gairebé en un privilegi. Els preus desorbitats, els lloguers turístics i els salaris baixos han convertit el dret a l’habitatge en un luxe. Joves, famílies i treballadors lluiten per trobar una llar a la seva pròpia illa.
La geografia menorquina, limitada i fràgil, multiplica cada pressió. Les segones residències i la transformació del parc d’habitatges en allotjaments turístics han tensionat un mercat ja de per si estret. Els salaris no arriben i viure a l’Illa esdevé un luxe inassumible per joves, famílies i treballadors temporals. El resultat és una paradoxa dolorosa: viure a Menorca, per als menorquins, s’ha tornat gairebé impossible.
Però reduir l’habitatge a xifres és oblidar el seu sentit profund. Hannah Arendt recordava que «ser privat de llar significa, en darrer terme, ser privat d’un lloc al món». Un habitatge no és només una construcció; és identitat, memòria compartida i lligam amb la comunitat. Quan els pobles es buiden de veïns, també es perd la conversa quotidiana, la confiança i les festes compartides. L’Illa corre el risc de convertir-se en un escenari turístic admirable, però sense ànima.
La crítica és necessària, però també ho és la recerca d’alternatives. Augmentar el parc públic d’habitatge és una mesura urgent: el Consell i els ajuntaments necessiten implicar-s’hi de manera més ambiciosa. Regular de manera efectiva el lloguer turístic i primar la residència habitual davant l’especulació és un altre pas imprescindible. També s’obren vies des de la pròpia ciutadania: cooperatives d’habitatge, models de cessió d’ús i xarxes solidàries que retornin a la llar la seva dimensió comunitària.
Convertir l’habitatge en simple mercaderia és condemnar l’Illa a perdre la seva pròpia ànima. Com recordava Arendt, necessitem un lloc al món, i aquest lloc no pot reduir-se a una transacció. Menorca afronta un dilema profund: ser un decorat per a qui arriba o un espai viu per a qui hi arrela. El futur dependrà de si comunitat, institucions i ciutadania entenen que garantir un sostre digne no és només una qüestió econòmica, sinó una aposta ètica i cultural. Només així viure a Menorca deixarà de ser un privilegi per tornar a ser un dret compartit.