Va anar gros, la setmana passada, amb la manifestació de grans inversors i constructors davant la conselleria de la cosa a les Illes Tropicals! Venien d’arreu del món i el conseller no va tenir altre remei que rebre’ls i calmar els ànims. I és que tots se sentien enganats i estafats. Els havien promès un nou Pla Territorial, a l’Illa del Nord, d’aquells que ho permeten rebentar tot, i ara era com si tot plegat fos un «esborrany» sense futur...
Clar que el conseller els va aclarir, amb bones paraules, que no havien de fer cas dels discursos, que tot era política per ensarronar l’adversari i que, al final, tindrien tot allò que volien. Després de renyar el president que hi tenia en aquella illa i de dir-li que callàs una estona, va prometre que seria ell, el conseller de la cosa en persona, qui participaria en un debat públic, sobre el fotut Pla, que hi hauria a la maleïda Illa del Nord.
Però a darrera hora es va acollonir i va enviar en nom seu en Juan Pelayo, l’assessor, acompanyat de na Nataixa, la secretària. I casualitats de la vida, al nostre espia, que també hi anava, li va tocar la mateixa fila a l’avió, A, B i C, ell a la part del passadís, la secretària enmig i l’assessor a la finestreta. Va ser l’inici d’una amistat, de tal manera que després del debat encara van tenir temps d’anar a prendre copes a un cau on van poder cantar ranxeres i, de tornada, l’assessor va convidar l’espia, sense saber que ho era, al despatx del conseller.
- I aquest qui és? -va demanar el conseller quan els va veure entrar a tots tres.
- Un bon amic que pensa igual que noltros -va respondre l’assessor-. Pensi que, en el debat, cada vegada que me tocava rallar, ell m’aplaudia. Na Nataixa, en canvi, no, més seca que un bacallà.
- Jo diria que el tenc vist... -va replicar el conseller-, però bono, benvingut. I ara, Juan Pelayo, l’examen per saber si em vas representar com toca.
- Segur que ho vaig fer molt bé, perquè aquest senyor -va dir l’assessor, assenyalant l’espia- me diu que estava entusiasmat.
- Ara ho veurem -va respondre el conseller-. Vas dir que l’esborrany que ha vist tothom era una broma i que ara farem el millor Pla Territorial que s’ha fet mai perquè noltros estimam de ver el territori?
- Naturalment, conseller -va dir l’assessor ben satisfet-. I en comptes d’explicar com serà, m’he lluit criticant el Pla que hi havia fins ara. Si n’he dit de coses en contra d’ell, repetint una i una altra vegada que el va fer l’esquerra. «Toma ya!» -va afegir.
- L’esquerra, has dit? -es va interrogar el conseller mentre alçava les celles- Però que és aquesta falta de respecte per les institucions! Havies de dir «el govern insular anterior». Que no ho veus que ara haurem de callar quan diguin que es nostro Pla és el de la dreta?
- No hi havia pensat en açò -va respondre l’assessor mentre es començava a fer petit-. Però vaig fer tantes crítiques al seu Pla Territorial que semblava que érem allà per rallar del que hi havia fins ara i no del nostro.
- Mem -va replicar el conseller- Això no m’agrada gens. Es públic es devia pensar que no tenies cap argument per defensar es nostro, de Pla.
- Bé -va respondre l’assessor, cada vegada més petit-, sí que vaig dir que farem el Pla perfecte per als indígenes i que hi haurà habitatge per a tothom i que al camp tindrem molts de turistes i que els pagesos seran feliços. I que posarem un «llímit».
- I va colar? -va increpar el conseller, cada vegada més nirviós.
- Jo crec que no -va amollar na Nataixa mentre l’espia els escoltava amb cara de dir «pobre al·lot», perquè a la primera pregunta del públic a un economista del debat, ja va quedar clar que tot allò que havia dit en Juan Pelayo servia per fer més i més cases, però no per resoldre el problema de l’habitatge dels indígenes.
- Bono -va respondre l’assessor, que s’havia fet tant petit que ja ho era més que la cadira-, tampoc no és que sigui gaire fàcil defensar sa nostra posició. Aquí ho puc dir.
- Ai, senyor! -va continuar el conseller mentre se fregava la crespa- No hauràs explicat també que no baratarem l’equip tècnic que mos va fer es Pla que ara deim que és un esborrany? Ni que el vam triar a dit, sense concurs públic ni res?
- Sí que ho he dit -va respondre l’assessor, a punt de plorar.
- En realitat -va sentenciar na Nataixa-, es ben veia que rallava per no dir res, però com en el conte de les cabretes, se li va veure la poteta.