L'economia menorquina de fa cinquanta anys era eminentment industrial; llavors, prop de la meitat de la població ocupada ho feia al sector secundari. Tenc ben present l'olor de la fornal i les martellades a l'enclusa del ferrer del meu carrer des Migjorn, com també les visites que amb la colla solíem fer a ca l'arader o al taller dels sabaters, tots ells feinejant amb les portes obertes de bat en bat. Pocs eren els que preveien que aquell turisme incipient esdevindria cabdal.
Si reparam avui la seva aportació al valor afegit brut total de la nostra economia, el turisme és l'activitat principal; tanmateix, si aquest valor es relativitza, sabrem que ens hem anat empobrint gradualment (la vertadera mesura del desenvolupament econòmic d'un territori és la seva renda per càpita). A més, d'ençà de la irrupció del lloguer turístic, hem de considerar tres grans efectes d'aquest turisme de masses que les esmentades magnituds econòmiques obvien: 1. L'impacte sobre el mercat de l'habitatge. 2. La pressió sobre els recursos escassos i les infraestructures limitades. 3. La degradació dels entorns naturals més fràgils. Ara mateix, doncs, no podem assegurar que aquest model ens garanteixi el progrés econòmic i social desitjat ni tampoc que sigui massa compatible amb una illa que llueix l'emblema Reserva de Biosfera.
¿Què té de bo la indústria? Sis són les seves bondats: 1. El sector manufacturer té a l'abast una sèrie de factors pels quals el cost per unitat del productor disminueix a mesura que la quantitat de producció s'incrementa (economies d'escala). 2. Potencialment, és més productiu (aconsegueix més producte, simplement aprofitant millor els recursos), la qual cosa permet l'augment dels sous sense generar inflació (que sí que apareix quan aquells s'incrementen per decret). 3. Proveeix d’ocupació per a tot l'any; malauradament, les indústries locals perden aquell capital humà que prefereix treballar la temporada turística i gaudir de l'atur a l'hivern. 4. El seu perfil exportador minva la dependència d'altres mercats en un context de globalització i de deslocalització. 5. Possibilita un creixement econòmic més intensiu (de més productivitat) que extensiu (de més ocupació). Que l'ocupació augmenti per sobre de la taxa de creixement de l'economia, com en el nostre cas, vol dir que a curt termini, si més no, deixam el creixement en mans del consum i l'acumulació de recursos, mentre atorgam un rol secundari a l’aprofitament o productivitat d'aquests. Hoteleria i restauració, per exemple, són intensius en mà d'obra, però de baixa productivitat (veure un cambrer fent servir la safata cada cop és més estrany). 6. L'hàbitat industrial conforma un terreny fèrtil per a la innovació, element essencial en el progrés econòmic i la gestió empresarial.
Segons el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears, de l'any 2014 al 2023, en el conjunt de l'arxipèlag, l'aportació del sector secundari al valor afegit brut ha passat del 7,6% al 5,5%; molt lluny del 20% marcat per la Comissió Europea (sempre tan expansiva a l'hora de posar fites) com a objectiu de reindustrialització. No crec que hàgim de mirar tan amunt, simplement ens hem de proposar revertir la situació.
Així, reorientar les explotacions agrícoles i ramaderes, de la llet a altres productes més preuats, redirigir l'estratègia turística cap a segments de més alt valor afegit orientats cap a la cultura i tradicions pròpies, assenyalar la indústria com a «sector prioritari» i aconseguir una unitat estratègica d'acció productiva és fonamental per a l'autonomia estratègica i la resiliència de Menorca. Recordem que la comunitat autònoma té la competència exclusiva en matèria industrial (detall no gens menor) i que el Pla d'Indústria de les Illes Balears 2008-2025 és un bloc homogeni que no distingeix les mesures per illes i econòmicament tímid (105 milions d'euros) enfront dels objectius establerts.
¿En què podria consistir un ambiciós pla de reindustrialització per a Menorca? D'entrada, em venen al cap quatre idees: 1. Fomentar la figura de l'artesà, artista o industrial, amb mesures formatives, de promoció i ajuts a la inversió, i recuperar/preservar oficis perduts/en extinció (llauner, calciner, mestre d’aixa, esparter, vitraller, etc.). 2. Pensar com establir una unitat d'intel·ligència competitiva, o similar, que proveeixi informació als processos de decisió (tàctica, de negoci o estratègica) de les empreses industrials amb la finalitat de proporcionar-les avantatges competitius, a més d’ajudar a proliferar les infraestructures necessàries per a la indústria i fomentar la productivitat i la innovació en el sector. 3. Desenvolupar un programa que contribueixi a valorar i prestigiar l'esperit i la cultura empresarial. 4. Canalitzar els romanents de tresoreria de les administracions, locals i insular, al finançament de projectes de reconversió industrial mitjançant préstecs públics, atès que, si no ho tenc mal entès, aquesta mesura restaria al marge de les regles fiscals.
Un elenc admirable d'empresaris industrials, gent amb el bagatge que atorga haver fet camins ja fressats i també de nous (em fa por que siguin de les darreres generacions), contribuiria a donar bona forma i millor curs al pla, n'estic segur.