Es dies enfilen cap as final de s’estiu. A tocar de s’equinocci de tardor, quan ja es comença a esmorteir aquella llum intensa des mesos més calents, esprem plàcidament es petits plaers.
Dins la mar me sent lleugera, com si no pesés res. Tota jo som ingràvida i a la vegada plena d’una ferma vitalitat. Es meu cos, i també es meus pensaments, suren. Dins ells hi neden emocions, anhels, necessitats o aquells desitjos més profunds. Projectes, compromisos i propòsits personals que s’entrellacen amb sa serenitat des moment. Pens en tot allò que tenc entre mans; aquell escrit que me va demanar un bon amic; un poema per a un llibre de fotografies; es jurat d’aquell concurs des que m’han proposat formar-ne part; aquella narració pendent de revisar abans d’enviar-la per ser publicada; i tantes i tantes coses més. I me deman que seria de jo sense açò que m’ompl tant.
Des de defora, per un instant tenc sa sensació que ses persones des meu entorn poden veure, amb tota nitidesa, tot allò que sent, anhel o necessit. Però tot d’una procur que aquesta sensació s’esvaesqui. Millor deixar que tota aquesta voràgine emocional que habita es meu ésser, continuï nedant dins es meu jo més hermètic, impenetrable. En aquest compartiment estanc, sense cap esquerda, estan a cobert, protegits de mirades i judicis indiscrets.
As costat est de sa platja, darrere ses dunes altaroses d’arena fina i daurada, una paleta exuberant de verds es fusiona harmoniosament, creant una combinació perfecte juntament amb es blaus eteris del cel i de la mar, que conviden a sa calma i s’abstracció.
Des meus espais interiors, d’aquells més íntims i particulars, flueixen sense esforç entitats mentals, vocables, conceptes, imatges que retenc, conscient que es convertiran en allò que acabarà de donar forma a s’article que fa dies que tenc embastat i que no hi ha manera d’acabar.
I també en allò que donarà sentit a aquell poema amb què m’agradaria concloure s’escrit que me va demanar una amiga estimada, per a s’exposició commemorativa que fa mesos que està preparant amb il·lusió s’associació de dones afectades de càncer de mama que ella dirigeix. I llavors no puc deixar de pensar en totes aquelles persones, molt especialment ses dones, sa fortalesa i valentia de ses quals les converteixen en font d'inspiració per a aquells que afronten aquesta cruel malaltia que tantes vides s’ha enduit per endavant.
Atès que es desig de viure és es principal i més bàsic des nostros instints, podem deduir que ser valents per desafiar ses condicions adverses de sa vida és inherent a totes ses persones. I més encara, a totes ses criatures vives. No obstant açò, per més valents que siguem, és a dir, per més desitjos de viure que sentiguem, no podem evitar sentir por cap as sofriment, cap a la mort. Perquè no obviem que tenir por és part intrínseca des nostro ésser.
Accept aquest moment com una invitació a encarar allò que me reconnecta amb ses meves inseguretats, temors, dubtes, sentiments i emocions limitants, que massa vegades me condicionen i m’impedeixen avançar cap as meus objectius vitals.
Afortunadament, es temps m’ha ajudat a veure cada vegada amb més claredat que aquests sentiments no m’identifiquen ni són determinants d’allò que som. Tenc emocions, però jo no som ses meves emocions. Les puc percebre i sentir, i allò que es pot percebre i sentir no constitueix s’essència de qui ho percep. Elles passen a través meu, me condicionen transitòriament mentre les sent, però es meu jo interior segueix intacte.
I enmig de profundes reflexions es pletòric i exuberant paisatge exterior me convida a una estreta connexió amb es silenci i sa pau que emana d’aquest petit racó.
En remull me revé un record infantívol. Em gir panxa per amunt. Estir es braços i es dits. S’estat d’ingravidesa que sent ara fa encara més imperceptible es pes des meu cos. Mir al cel tot tacat d’ennivolats blancs, com cúmuls de cotó que van dibuixant figures pètries, semblants a còdols. N’hi ha de totes mides i formes que van variant constantment empeses pes moviments de s'aire, formant un immens macar. Roquetes en el cel, bassetes a la terra; presagi de pluges, segons es nostros ancestres.
Vull allargar tant com pugui aquesta sensació de levitació que me sosté damunt es líquid salmenc, com una fresca besada d’aigua en un setembre càlid, en què deixam endarrere ses multituds de sa temporada alta.
Ses darreres festes patronals han donat pas un any més a ses fires de producte local; a s’inici des curs escolar i polític; a una àmplia oferta d’activitats per a grans i petits; a s’obertura de nous cicles de conferències, debats i tertúlies; a ses mostres gastronómiques per fomentar sa cuina local; as teatre de butxaca; a reprendre ses sortides al camp per trescar, conèixer i admirar es nostro vast patrimoni arqueològic.
Punts de trobada on cada mos, cada tast, cada obra d’art, cada passa, cada pedra, cada evidència de feina ingent i moltes vegades desinteressada, de constància i de perseverança per part de qui fa possible tot açò, mos recorda d’on venim i que és allò que mos uneix.
Sempre he pensat que habitar un lloc tan petit com aquesta illa vol dir compartir sa seva essència més genuïna i es sentit de pertinença com a individus arrelats a una mateixa soca.
Es menorquins esteim tocats pes privilegi de pertànyer a un mateix reducte, ric en història i tradició. Mos inspira una mateixa terra banyada per un mateix mar. Connectats a uns valors identitaris comuns. Som llegataris d’un racó de bellesa atemporal enmig de la Mediterrània. Esteim units per sa immanència.