A qui vulgui escoltar-me, amb humilitat i dolor, escric avui, amb el cor ferit pel patiment despietat que es viu (i es mor) a Gaza i amb l’ànima inundada de llàgrimes d'impotència per la manca d'humanitat que envolta i fa cendres les víctimes innocents i amb la meva ment turmentada per la persistent manca de dignitat que sorgeix quan el món mira, però decideix no veure.
El de Gaza no és un problema llunyà ni aliè, ni una notícia més que s'apaga amb el pas del temps. És la barbàrie humana més gran des de que tinc memòria. És l’assassinat de masses i l’extermini, que són la definició més perfecta de genocidi, amagat en certs discursos que tenen un parlar buit i repetit fins a l'avorriment i el fàstic; la veritat cruel que empetiteix si la reduïm, fredament, a números, a titulars sense vida que treuen la història, el contingut, les cares i les vides dels qui moren. Gaza no és només un lloc de Palestina, ara és una zona de mort, fam, angúnia, crits callats i esperança morta.
Els gazians són éssers humans, no un reflex del grup terrorista Hamàs, que, covardament, s’amaga sota els hospitals per emprar civils indefensos com a escuts humans. Tampoc no són xifres ni mers danys col·laterals. Són mares, pares, nens i ancians. Són vides que mereixen ser reconegudes en la seva humanitat i dignitat, no en el seu rol de víctimes que només serveixen per justificar els discursos de poder o els interessos geopolítics, o, fins i tot ara, els especuladors immobiliaris.
És inacceptable que la desgràcia s'hagi convertit en un espectacle televisiu a les notícies, on l'interès desapareix tan de pressa com quan cau un nou bombardeig. A Ucraïna menys, però passa el mateix: el dolor ja no afecta, perquè preferim la desinformació. La mort ha esdevingut rutina i normalitat. I, el pitjor, és el buit ètic que envolta aquesta catàstrofe, cada cop és més profunda, amb paraules oficials repetides com un mantra: «Sentim les pèrdues. Fem una crida a la calma. Ambdues parts s'han d’entendre». Això és equidistància, i no es pot ser equidistant entre la víctima i l'agressor. Quines parts? La ruïna contra la bomba?
Aquestes paraules vàcues i políticament correctes no serviran als que han perdut la vida, ni seran consol per als que han sobreviscut. Aquestes frases són buides d'ànima i de significat, perquè no aborden la realitat de la violència de manera directa ni demanen responsabilitats explícites. Els interessos miserables, cada cop menys amagats, eviten posicionar-se obertament. No es tracta d'una disputa entre «dues parts», sinó de l’ocupació d'un poble que viu sota un setge constant i que ha estat despullat de la seva integritat com a tal. Un poble que sembla tenir els dies comptats i el seu sòl ja repartit.
Quan les persones són atacades de manera massiva no podem ser indiferents, ja que la nostra humanitat és assaltada. No podem veure les morts com a simples estadístiques, com si només fossin dades sobre la taula. Les imatges de nens destrossats per la violència no poden ser oblidades; no podem permetre que aquesta era de dolor insuportable es repeteixi una vegada més, per molt que l’agressor ho hagi patit abans. Hem de trencar amb la indiferència que ens fa insensibles davant del patiment que es mostra als nostres ulls. No podem permetre'ns continuar sent testimonis muts; almenys, no caure en la indecència de negar l’evidència no volent ni utilitzar la paraula genocidi. Quin fàstic! Creients, es diuen alguns.
Tots tenim la responsabilitat de trencar el silenci, d’exigir justícia i d’alimentar l'esperança que els responsables paguin per les seves culpes. Mirar cap a un altre costat també deshumanitza a qui ho fa, ja que cada vegada que triem la indiferència, traiem a les víctimes la seva humanitat. Ignorar el dolor dels altres i donar l'esquena al patiment ens fa còmplices silenciosos de la barbàrie, i fer els ulls grossos davant el patiment, abandona aquells que viuen aquesta violència atroç.
On són la Convenció de Ginebra o la Declaració Universal dels Drets Humans quan els poderosos maten per reclamar una terra que diuen que Déu els hi va donar? Dret diví per sobre del dret humà? Això sempre ha acabat malament. Seria hora que els nostres líders, sovint despietats, les nostres institucions, sovint impàvides, i nosaltres mateixos ens enfrontéssim a la veritat sense filtres. El patiment a Gaza no es pot ignorar a causa d’interessos polítics, religiosos o econòmics. Els que tenen poder de fer canvis no poden romandre ocults, perquè la història no els perdonarà, i, si romanen indiferents, que la indiferència d'avui els comporti una càrrega moral per sempre.
No podem continuar mirant cap a l’altra banda. Hem de defensar la humanitat a Gaza aturant el genocidi i l'ocupació. Cada vida, sigui a Gaza o en qualsevol lloc del món, mereix respecte i dignitat; per això Hamàs ha d’alliberar ja els ostatges i dissoldre’s. Tenint memòria, coratge i esperança, no podem quedar-nos aturats davant d'aquest horror inhumà. No podem permetre que la deshumanització ens consumeixi. No hi ha terme mitjà. O estem amb els éssers humans o, simplement, no som éssers humans. I que Déu, que dona veu amb el mateix silenci que ens escolta, ens perdoni a tots.