Taxa no és el mateix que impost. Els impostos es paguen per finançar el funcionament general de la cosa pública i les taxes, per un servei públic concret. Metges i escoles es paguen amb impostos, els parquímetres amb taxa.
Hi ha taxes, però, en què l’ús del servei es pressuposa. En la de clavegueram, ningú controla si qui paga va al bany, si hi va molt o si li costa. Es considera que tothom aboca més o manco. Amb la de residus passa el mateix. La pagarà també si prefereix fer compost, pasta de paper i escultures amb les garrafes, i emprar el poal del porta a porta per guardar les tovalloles.
Amb aquesta taxa, el PSOE de Maó vol afinar l’import, diu, per ser més just. Es pagaria en funció de les persones censades a cada casa. Apel·la al principi «qui més produeix més paga» que pretén dissuadir la producció de residus. Però si es paga per censat i no per bossa, no es dissuadeix. Es continuaria pressuposant.
Pagar la taxa per persona censada només dissuadeix de tres coses. Una, algunes crítiques. Dues, els falsos empadronats, tot i que poc, perquè el descompte d’un bitllet a Barcelona ja compensa el suplement. Tres, de tenir fills. Una vegada més, a falta de conèixer la lletra petita, es castiga les famílies nombroses.
Una vegada més? Sí. Les famílies nombroses, a Maó per exemple, tenen bonificat el consum d’aigua, però a canvi, i quin canvi!, com que consumeixen més acaben pagant els trams superiors de la llista de tarifes, els que es consideren no necessaris per viure sense ser un brut. Són el doble de cars que els més barats perquè l’ordenança vol ser dissuasiva. A més fills, més cars. Aquí no s’empra el padró, mira.
Amb tot, dic açò sense drama. Les taxes i impostos municipals són els que més debat generen i manco esforç suposen. En una casa plena de gent, ni la factura anual dels fems ni la trimestral de l’aigua superen l’import d’un carro setmanal del súper, amb el seu IVA, que tampoc considera les persones censades a la casa. Un altre tribut anticonceptiu.