Moltes de nosaltres imitam l’entorn microtendenciós que ens envolta amb l’ansietat de no quedar a fora. Mentrestant, vestim el que feim de pretensions buides, pensant que obram d’acord amb qui som, quan realment actuam per un instint primitiu de voler encaixar. Estem sotmeses a un desig irracional de diferenciació que està casat amb l’assumpció dels mandats socials a complir. I la realitat és que cap de nosaltres no té res d’especial. Ens han venut la idea absurda que som úniques i, jo inclosa, l’hem comprat.
Però la imitació no té per què ser menyspreable, ans al contrari. La inspiració ens ajuda a pertànyer, a veure’ns reconegudes en l’altri mentre reafirmam una vaga idea de qui som -o de qui creim ser-. Perquè per sort, tot i que s’aplaudeixi el que és insòlit i singular, absolutament res és original.