El 1975, Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb «Te deix, amor, la mar com a penyora», un recull de desset contes que compleix enguany cinquanta anys i que ja és considerat un clàssic de la literatura catalana moderna. Així ho demostren les activitats que s’han organitzat per celebrar l’efemèride i que van des d’una exposició a un documental, des de diverses activitats al voltant de la lectura a l’edició especial que s’ha fet de l’obra.
«Te deix, amor, la mar com a penyora» està dividida en tres parts, la primera de les quals es diu «I a trenc d’alba sempre enyor la mar» en què la mar, juntament amb els personatges femenins, agafa el protagonisme. Així, els títols dels cinc contes que la integren remeten directament a l’aigua, sovint lligada a la mort, com en el conte «Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus», situat a Menorca, illa amb què Riera ha tingut una estreta relació. Tanmateix, en el conte que dona títol al llibre, i segurament el més reconegut, la mar esdevé penyora d’amor. En aquesta narració, Carme Riera aborda amb valentia, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura com és la relació entre dones.
Així, aquesta primera part de l’obra ja posa en evidència que ens trobam davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot, la complexitat de la literatura. De la segona part, «Balcons de tristos somnis», destaca el conte «Flames de llum cremaven grocs domassos», segurament el que connecta més directament amb una persona cabdal en la vida de l’autora: la seva àvia Caterina, que va acompanyar-la durant la infantesa i a qui sentia explicar velles històries del passat familiar. El llibre es tanca amb els nou contes que formen «Recomença la dansa», alguns de breus i que remeten al món de l’espectacle i del cinema o, amb una certa ironia, al turisme a Mallorca.
En el pròleg a la primera edició, Guillem Frontera va dir: «He de confessar que no m’agrada encapçalar el llibre de na Carme Riera i no per allò que se sol dir en aquests casos (no som el més adequat, etc), sinó perquè, senzillament, m’incomoda. Em sent, com si en el repart, m’hagués tocat el paper de bufó. Em sent, també, i sobretot, un intermediari que fa nosa, que pot dificultar la desitjable intimitat entre dos amics o dos enamorats.» Feu-li cas i no us quedeu amb el que us poden dir del llibre. Llegiu sense intermediaris «Te deix, amor, la mar com a penyora». El millor homenatge que li podem fer.