A veure si ens entenem: 1. Mantenir el que tenim com a part de l’estructura econòmica de l’Illa té un valor. Com a mínim, de realisme. Mantenir vol dir, però, no augmentar. Això equival a una taxa de creixement de visitants igual a zero!
2. Reduir la taxa de creixement és una altra cosa. Tenir taxes de creixement cada cop superiors a la de l’any anterior, o a la del veí, no és un èxit sinó una tonteria, ja que a l’infinit concentraríem la producció mundial! I tot i que es ralentís aquella taxa, creixent per sota, no deixaria d’implicar «creixement»!
3. Una taxa de creixement globalment zero de l’oferta turística no implica que la taxa de creixement de la renda i de l’economia sigui zero. Consolidar l’oferta actual té a veure amb la quantitat, la pressió humana, no amb el valor econòmic que es detreu d’aquesta. La renda creix, també, pel factor preus. A igual volum, més valor afegit vol dir taxes de creixement de la renda positives, no zero!
4. La taxa de creixement zero es refereix sempre al pic de la pressió humana estacional (juliol/agost), no mes a mes per la resta de l’any. Al llarg d’aquest, que creixi l’ocupació de l’oferta disponible i la renda del país, fa el model més sostenible.
5. Fer créixer l’oferta amb múltiples modalitats i estratagemes (lloguer turístic fins i tot en rústic -hortets-, més parcel·lacions i augment de densitats) ho empitjora tot. S’acompanyarà, previsiblement, de més ocupació de nouvinguts, accentuant la falta d’habitatge, de la qual no es responsabilitzen els que l’han creada, i la necessitat de serveis públics, avui mal finançats.
6. El drama de l’habitatge no el pot resoldre el mercat. En particular, quan es concentra en mans privades el terreny de les zones de les corones perifèriques. Posar més sol a disposició no garanteix major accés a l’habitatge, especialment si els inversors locals se’l fan seu ja en primera instància. Cal mantenir reserves d’equipament per promoció privada i posar sol en promoció pública en terrenys adquirits del rústic abans de la qualificació urbana, abaratint així el cost de construcció, licitada finalment per a la producció privada.
7. Les patronals de la hostaleria i de la restauració, en lloc de bufar la bombolla, que és el més fàcil, crec que farien bé d’ajudar a mantenir i millorar els sectors que representen, i no postular-se com a suposats defensors de l’interès social. Un bon empresari d’aquest sector sap del mal que li fan els depredadors que ofereixen el que no tenen i no poden donar, camuflats en el conjunt.
8. Un i altres hem de saber que la sostenibilitat d’un sector o activitat no la dona la «caixa» de la temporada, sinó també la preservació dels actius del balanç. Guanyar renda trinxant patrimoni no té futur. Això val per un bon hoteler i per una bona administració pública, tot i que avui el patrimoni comú estigui pitjor cuidat que el privat, per allò de que el que és de tots, i que no acaba essent de ningú en particular, tingui sempre pitjor pronòstic.
9. Si en cap àmbit de la política responsable exigeix consens, és en el de la planificació territorial, ja que transcendeix al futur el com la resolem avui.