Començar un nou curs és un punt d’inflexió anual equiparable, per molts de nosaltres, a l’any nou. Les darreres festes de l’estiu embolcallen el canvi de rutines que suposa l’inici de l’escola, l’institut, la universitat o el que sigui que comencem o deixem de fer diferent del que fèiem abans, durant l’estiu.
En relació amb aquesta circumstància, sembla que darrerament hem perdut un poc aquell sentit comú que sembla ser el menys comú de tots, i que ens hauria de regir a tots, principalment als adults a l’hora d’encarar aquest i altres canvis que contínuament ens trobem a la vida.
Amb alguns coneguts i companys hem comentat l’innecessari nombre de pòdcasts, entrevistes, informacions que han sortit per mitjans de comunicació sobre el tema, amb recomanacions que a molts han ofès. Cal donar tantes recomanacions i consells davant una realitat que cada any vivim? O tal vegada és que ens consideren un auditori o una població poc espavilada i ens ho han d’explicar tot fil per randa?
Està clar que estem sobrepassats d’informació i que hi ha molta «palla» que fa tanta renou com nosa. Però resulta curiós com en altres temes, la informació, fins i tot la que genera la Intel·ligència artificial, comparant i estructurant el que hi ha… no dona resposta al que ens demanem o no ho explica tot. Aquí hi podem situar el món del sagrat, de l’espiritualitat.
Tota aquesta introducció per explicar que l’altre dia a classe, quan vaig presentar l’àrea que impartiré aquest curs al grup classe que la faran, un alumne va comentar en veu alta que tot o molt del que els havia contat que faríem, ell «no ho veia»... «massa coses», va dir.
Sort que ho va exposar al final de la classe i no vaig tenir molt de temps per contestar o reaccionar. Tanta planificació i anys de docent per acabar el primer dia amb algú que et descol·loca, no és plat de bon gust…
Està clar que tot d’una em va semblar un atac i el meu cervell reptilià va preparar- se per defensar el que havia preparat i dit, però després (hores després…), vaig elaborar la seva protesta i la vaig entendre.
I, llavors, vaig connectar amb el que comentava al principi de l’escrit. No cal explicar tant, ja que atabalem i fem de menys a l’altre. L’excés d’informació verbal, amb diapositives i presentacions, tantes explicacions i xerrades sobre el que hi ha, amb tantes pautes i normes de com i quan s’ha de fer... cansa molt.2
Desvetllar a poc a poc, adaptant-nos al ritme, deixant espai per als silencis i reflexions internes i, sobretot, donar un lloc al no esperat, que sempre apareix i també cal gestionar i sostenir. En aquest àmbit, no sobren les paraules, però quasi mai sabem què o com dir.
En qualsevol cas, té més valor el que sorprèn, el que no s’espera però que pot sorgir com a demanda o com a proposta, tenint en compte que el compromís envers els altres que tenim davant (companys, família, alumnes, oients...), és el que pot fer que la comunicació, la relació i l’aprenentatge comunitari sigui possible i resulti interessant per tothom.