Des de fa quatre decennis l’Equip d’Atenció Primerenca (EAP) contribueix molt significativament a fer més fascinant i solvent el creixement i la criança a Menorca.
L’any 1985 el Ministerio va decidir crear un EAP a cada una de les cinquanta províncies. I «Madrid,» coneixedors de les avançades pràctiques inclusives de ses nostres escoletes, va decidir que l’EAP de les Illes s’ubiqués a Menorca. Finalment, se’n crearan també un a Mallorca i un altre a Eivissa.
A les escoletes de Ciutadella ja feia temps que s’estaven rescatant infants greument afectats que restaven reclosos a casa per una dinàmica d’excloent que obligava les famílies a mantenir-los invisibles, quan l’any 1982 es publicà la Llei d’Integració Socials de les Persones amb Discapacitat (1982) que establia que els infants amb discapacitat s’havien d’escolaritzar «preferentment» en centres ordinaris. No tardà a generalitzar-se a tota l’Illa.
L’exclusió i la marginació sempre du associada una culpabilització que asfixia als afectats. Us imagineu el desassossec que afligia les famílies? Finalment, veure el seu infant inserit entre els altres els desfeia «tumors» íntims pel dolor que senten davant les greus dificultats dels seus infants i el no saber com afrontar la situació.
Com, per exemple, aquella mare cantora que després del part de cop quedà afònica quan el pediatre li comunicà que el seu fill «sería como un animalito». Tres anys després va recuperar la qualitat de veu quan se li obriren les portes de l’escoleta i constatava fins a quin punt era estimat pels altres infants i els adults.
El deteriorament dels infants era dramàtic perquè a les seves dificultats se li afegien el seu aïllament així com les angoixes, la soledat i la desorientació dels seus adults.
No parlam d’unes dotzenes d’infants i famílies. En aquests quaranta anys estem parlant de més de 2.500 infants amb dificultats greus. També estem parlant de més de 5.000 infants amb dificultats més lleus que detectant-los i atenent-los des del minut zero s’ha evitat l’ensorrament de la seva capacitat evolutiva. Si els sumeu sabreu quantes famílies han resultat directament protegides. A més fa dues mil setmanes que EAP i escoletes, sovint aliats amb pediatres, estan escampant sabers i models de bona criança. A Menorca, ara ja quasi tothom és conscient que els tres primers anys són decisius i com fer-ho.
L’EAP, aportant els seus sabers professionals, s’afegí des del primer moment als fonaments humanistes que mestres i educadores ja tenien com brúixola: a) cura de cada infant no només com a alumne sinó sobretot com a persona, b) enfortiment de la comunitat educativa com aliança d’energies i de sabers, c) empatia i diàleg com eix de la convivència, d) aposta per l’equitat com condició per la qualitat educativa, e) l’educació com una dinàmica de comunitat, f) formació continuada dels professionals i de les famílies, e) difusió incansable dels criteris i estratègies de cura fonamentals durant els tres primers anys de vida, etc.
Amb l’esforç necessari, amb molta responsabilitat i amb la dosi de desobediència imprescindible, des del primer dia han cercat els mètodes més adequats per desbloquejar el creixement hipotecat d’alguns infants, l’acompanyament a la família i la cura de la tutora.
El reconeixement i suport social, amb què sempre han comptat les escoletes i l’EAP de Menorca, aplanaren el camí i resolgueren alguns obstacles com aquella vegada que des de fora donaren consignes de bloquejar aquests col·lectius que avançaven amb pas decidit. Tanmateix, els receptors de les consignes consideraren més ètic sumar-s’hi que posar resistències.
L’EAP i escoletes acumulen quaranta anys de recerca, intercanvis, revisions internes per crear unes pràctiques educatives inclusives que sorprenen els experts. Fins al punt que la nostra realitat col·lectiva, tan positivament singular, es troba àmpliament reflectida en les revistes especialitzades d’educació de la primera infància. Fa molts anys que els professionals qualificats del sector estan atents a «què es fa a Menorca».
Les donasses de l’EAP i de ses escoletes no han rebut mai cap reconeixement institucional. No el necessiten, són conscients del camí que han fet i cada rescat els retroalimenta.
Tanmateix, ara que travessam temps de vulnerabilitats i d’incerteses, convindria que les institucions aprofitin el testimoni d’aquestes donasses per evidenciar com som capaços de teixir xarxes protectores. Seria de justícia pel col·lectiu i terapèutic per la comunitat de l’Illa.