Menorca viu connectada al món per cables. Uns són de fibra òptica i ens donen internet, d’altres són submarins i ens porten l’electricitat. Fa uns dies ens tornaven a anunciar que tindrem el segon cable però que no serà abans de 2030. És a dir, d’aquí quatre anys com a mínim. O, dit en llenguatge planer, demà. El problema és que a Menorca ja fa massa temps que tot ens arriba sempre demà. El final de les obres de la carretera general, demà. La nova dessaladora de Llevant, demà. Els metges especialistes, demà. El nou centre geriàtric, demà. L’Escola Professional d’Hostaleria, demà. La nova torre de Control de l’Aeroport, demà. I així podem seguir fins que la llista sembli que no s’acaba mai.
Mentrestant, vivim amb un sol cordó umbilical elèctric. Si falla, toca esperar que entrin en funcionament les famoses bateries des Mercadal o com a darrer recurs, encendre la Central i escoltar com xiulen les turbines mentre nosaltres ens preguntem si l’Illa Reserva de Biosfera pot permetre’s cremar energia fòssil contaminant.
Potser el que ens falta no és el cable, sinó un calendari que funcioni a la mateixa velocitat que la vida real. Perquè entre promeses, pressupostos i terminis administratius, la paciència dels ciutadans també té límits. I algun dia haurem de decidir si ens conformem amb viure sempre a l’avantsala del futur, o si exigim que les coses passin avui. Quan els focus de l’estiu s’apaguen, Menorca deixa de ser imprescindible i llavors toca esperar fins la propera tanda.