Mentre Gaza es converteix en l’infern a la Terra, Europa dona focus a Zelenski i als lligams en la defensa d’Ucraïna, encara que, evidentment, des d’una distància tèbia, més logística que humana. Cada llar destruïda, cada ésser humà que ja no hi és, cada hospital reduït a runes, és un recordatori dolorós que el món «civilitzat» continua triant on vol mirar i on prefereix girar el rostre.
El govern de Netanyahu impulsa una campanya que augmenta dia rere dia el nombre de víctimes, mentre altres líders, alguns amb un discurs disfressat de moderació innòcua (res és innocu en l’alta política), legitimen l’opressió i acaben per normalitzar la mort. És així com allò que hauria de ser insuportable, es converteix en rutina dins un món que ha perdut el sentit de la normalitat i la humanitat, i ha abraçat, sembla que definitivament, la filosofia nihilista. Els qui no ens hi sentim identificats, som la resistència, enmig, però, de dues plaques tectòniques a punt, sembla, d’engegar el terratrèmol.
A la vella Europa, l'al·ludida contradicció és palpable: alguns governs reconeixen Palestina i defensen la idea justa dels dos Estats, mentre d’altres s’inclinen davant la força militar israeliana i fins i tot hi fan negoci venent armes sota el nom, cínic, d'«antiterrorisme». Una doble moral que es repeteix també en l’escenari de les sancions: nacions com Cuba, Veneçuela, Síria, Corea del Nord, l'Iran, Líbia, Sudan i la mateixa Rússia són flagel·lades i penalitzades amb duresa mentre es remet a Palestina i Gaza a la invisibilitat, sense cap mesura real contra els qui exerceixen la violència sobre la seva població civil.
Ucraïna rep suport (limitat, com he dit), amb Zelenski convertit en un símbol de democràcia. Gaza, en canvi, queda atrapada en mers titulars, sense cobertura mediàtica exhaustiva per mor de la censura violenta, i els discursos buits. La deshumanització de les víctimes palestines és un patró històric que ja coneixíem i que es repeteix; el silenci internacional, ple de paraules sense fets, acaba essent un còmplice dolorós i insensible, puix no forma part activa de la solució.
La història ens ha ensenyat que la indiferència davant la mort injusta és l’avantsala de tragèdies més grans «de cuyo nombre no quiero acordarme». Gaza és avui, per a molts, un mirall que reflecteix horrors que haurien d'haver quedat en el passat. La deshumanització i el silenci s'escampen com una herba dolenta que ningú vol arrencar i que ho envaeix tot, qual exèrcit alemany a Europa als anys 30 i 40 del segle passat.
Putin continua la seva guerra, Netanyahu els seus bombardejos, Trump (que s'autoproclama Premi Nobel de la Pau mentre li riuen els seus bufons) i altres ultres neoliberals legitimen retòriques d’odi, i Europa es debat entre condemnes i silencis, entre accions i complicitats que solen acabar en res. La indiferència, però, mai és neutra: és un gest que fereix, que mata lentament i que fa possible que la injustícia prosperi. En religió li dèiem pecat per omissió, encara que el de pensament, el de paraula i el d’obra, també siguin atribuïbles.
Cada silenci davant d'una massacre alimenta la maquinària que la fa possible. Ignorar Gaza mentre es defensa Ucraïna no és neutralitat, sinó escollir amb qui s'està, sempre per interessos, és clar. I escollir posar-se de perfil en uns casos i de cara en altres vol dir acceptar que unes vides valen més i altres menys. Estúpids els qui pensaven que la vida humana valia igual i que era sagrada!
El dilema és majúscul i urgent: continuar sent espectadors selectius de l’horror o defensar la vida sense condicions. Perquè cada vida oblidada, cada paraula que no diu res, cada mirada que s'aparta, fa créixer el mur de la barbàrie. Amplificar les veus de les víctimes i reclamar responsabilitats no és una opció, sinó un deure ètic més enllà d’ideologies i credos.
Gaza, sobretot, i també Ucraïna, ens ensenyen que la indiferència pot fer tant de mal com les armes. La vida humana no pot estar supeditada a interessos, a doctrines ni a maneres de viure; ha de ser defensada sempre i a tot arreu. Prendre part i decidir-ho és essencial, perquè si no decidim nosaltres, ho farà la història triant-nos el bàndol en cas de terratrèmol.
Mentrestant, l’odi del passat ja torna a pul·lular per aquí en els discursos d’hipocresia d’alta progenitura. Sigueu, doncs, benvinguts a l'encreuament on la indiferència pot convertir-se en mort... o en un impuls per tornar a escollir la vida... si és que Nietzsche s’equivocava.