Ha de dimitir un regidor per una traveta amb sentència? Ho hauria fet un càrrec polític menorquí si hagués transcendit que participava en una escandalosa festa en alta mar? Per què no ho va fer una candidata amb obres il·legals? Hem de repudiar l’ex cosa que compra un cotxe de benzina quan du anys amb la cançoneta sostenible? I si aquells infidels d’un concert de Coldplay haguessin estat dos companys d’un grup polític insular, o regidor i subordinada? Resistiria la bona imatge de tots ells una revisió del seu historial de navegació d’internet?
L’exemplaritat és important per a qui estableix i fa complir normes. No tenen credibilitat els pares que imposen severes dietes als infants mentre s’inflen de tabac, gintònics i Ruffles, o la prohibició dels mòbils a l’institut mentre s’abusa de la wifi de la sala de professors. Al mateix temps hem d’assumir que ningú no és perfecte, la famosa frase final del clàssic de Billy Wilder.
La suma d’excés de zel neopurità i de jurats populars que sentencien a les xarxes ha fet que exigim als càrrecs públics que siguin éssers de llum, immaculats o, si no pot ser, que ho semblin. Ara es demanen més dimissions per bregues festives, multes i festes infantils fora de lloc que per errors greus en la gestió. Es critiquen diputades per anar de vacances i a l’estranger dimiteixen ministres per ser infidels.
La virtut plena és utòpica. De fet, com diu una cançó que va sonar al Cranc, «no eres de fiar si no haces algo mal». Els partits tenen codis ètics, amb suficient marge d’interpretació per poder actuar a conveniència. Tots feim igual. Exigim més als altres que a noltros mateixos. Ens estofam per exposar principis que aplicam en funció de les circumstàncies. Actuar sempre segons el que predicam és una lluita titànica. Faríem bé de relaxar-nos tots, d’acceptar que tots erram, fins i tot qui ens representa. Açò no vol dir tolerar-ho tot. No és tolerable cap acte de violència. Ni la hipocresia de les inquisicions morals amb interessos puntuals.