Cada vegada que Isabel Díaz Ayuso obre la boca, la democràcia espanyola retrocedeix un pas. No és només el to groller ni l’afany de provocar. El problema és que darrere del seu discurs hi ha un model de política que viu de l’incendi permanent i que, en comptes d’afrontar els reptes reals de la ciutadania, alimenta pors, ressentiments i falsedats. El darrer episodi, la seva desautorització pública al discurs del rei Felip VI a l’ONU sobre la massacre de Gaza, és només una mostra més d’aquesta deriva.
El monarca va parlar amb paraules que ressonen en qualsevol consciència decent: va condemnar els actes aberrants d’Israel i va demanar que aturés la massacre. Doncs bé, Ayuso no va trigar ni unes hores a contradir-lo, recordant que «el Rei reina però no governa» i acusant-lo de sortir del paper neutral que li correspon. La paradoxa és flagrant: qui es proclama «defensora a ultrança de la Monarquia» no dubta a corregir públicament el cap de l’Estat quan aquest incomoda els seus interessos ideològics. No és defensa de la Corona, és ús instrumental de la Corona, el que ella fa.
Encara més greu és l’alineament sistemàtic amb el govern de Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional (no una interlocutòria del jutge Peinado). Tres presidents autonòmics del seu propi partit han qualificat la tragèdia de Gaza de genocidi. Però Ayuso s’aïlla, s’aferra a un discurs de «Espanya ho pagarà car» i rep representants diplomàtics israelians al seu palau com si volgués contraprogramar el cap d’Estat. Aquí no hi ha coherència, hi ha temeritat. Quan més de 66.000 morts s’acumulen en menys de dos anys, posar-se al costat del botxí no és valentia: és cinisme.
Però Ayuso sempre té un recurs a punt: l’apel·lació trumpista a «dir les coses com són». És la mateixa excusa amb què Donald Trump justifica cada mentida, cada insult i cada desvergonyiment. Ayuso ho copia fil per randa: davant la crítica, proclama autenticitat; davant els fets, ofereix consignes. La política convertida en un reality show.
Aquesta mateixa lògica es repeteix amb la immigració. En la seva darrera entrevista televisiva, Ayuso va afirmar que «la immigració hispanoamericana no és immigració» i que cal evitar cursiladas en parlar del tema. No n’hi ha prou que els nouvinguts treballin, va dir: han de ser «un més a tots els efectes». El problema és que immediatament va vincular altres comunitats amb pràctiques «incompatibles», i fins i tot amb la delinqüència, parlant d’inmigrantes en manada que atracarien ancians i joves pels carrers. És el manual clàssic de l’extrema dreta: dividir els migrants en bons i dolents, i assenyalar minories per obtenir rendiment electoral a costa de la convivència.
Aquesta política de la por no només és injusta, sinó profundament irresponsable. Espanya és un país construït sobre diverses onades migratòries, que necessita mà d’obra i que es beneficia culturalment de la diversitat. Associar immigració amb delinqüència és alimentar prejudicis que després es tradueixen en agressions, discriminació i fractura social. Qui pretén governar no pot permetre’s jugar amb aquest foc.
I encara hi ha més. Quan el lehendakari Imanol Pradales va fer un discurs en basc recordant l’episodi en què Ayuso es va aixecar de la Conferència de Presidents perquè no entenia l’euskera, la presidenta madrilenya no va dubtar a inventar-se unes paraules inexistents i atribuir-li una amenaça de reminiscències etarres. La realitat és que Pradales havia dit «Ayuso entzun, Euskadi euskaldun» —«Ayuso, escolta: Euskadi vascoparlant»—, però Ayuso va manipular-ho i va difondre una falsedat greu. No és un error, és una estratègia: sembrar sospita, difamar i convertir la convivència autonòmica en un camp de batalla.
El que tenim, doncs, és una presidenta que ha renunciat a governar per dedicar-se a provocar. No hi ha política educativa, sanitària o social que pesi més que el següent exabrupte televisiu. No hi ha debat seriós que sobrevisqui a la seva pluja de consignes. I això, lluny de ser una anècdota madrilenya, s’ha convertit en un laboratori que contamina tota la política espanyola.
Cal dir-ho sense embuts: aquesta manera de fer política és un perill per a la democràcia. Perquè la deslegitima, perquè erosiona les institucions, perquè converteix els adversaris en enemics i perquè ens roba el debat de fons que hauríem de tenir: com afrontar la desigualtat, com garantir serveis públics dignes, com avançar en drets socials i en justícia climàtica.
La política no pot ser una successió de zascas televisius. La política ha de ser compromís amb la veritat i amb la gent. Qui utilitza la Monarquia, qui manipula les paraules d’un altre president autonòmic, qui criminalitza la immigració i qui es posa al costat d’un govern acusat de crims contra la humanitat, no fa política: fa espectacle. I l’espectacle, ja ho sabem, pot omplir platós, però buida la democràcia.