A Ciutadella, emancipar-se s'ha tornat un luxe. Els preus del lloguer volten els 1.000 euros al mes, però els sous de molts joves arriben, justets, a 1.300. Segons l'Observatori d'Emancipació, a Balears només un 15,3 per cent͏ dels menors de 30 anys poden viure fora de la casa familiar. A més, sols un 8,4 per cent del total de joves emancipats ha nascut a Balears, fet que evidencia les dificultats del jovent autòcton. Aquestes xifres són molt baixes comparades amb la resta d’Espanya. Els comptes no surten. ͏I quan no surten, els projectes s’ajornen, l’emancipació s’aparca i el futur es fa cada cop més petit, llunyà i inassolible.
El curiós, però, ͏és ͏que parlem d'una població ben viva i la més ͏bonica de Menorca (perdoneu l’escombrada cap a casa) i d’un motor turístic i ͏cultural formidable. Però, durant la temporada alta, Ciutadella multiplica la seva població i emplena hotels, bars, restaurants i carreteres de turistes que ens visiten. Ara bé, darrere la postal «mediterráneamente», l'accés a l'habitatge s’ha convertit en una cursa ͏d'obstacles insalvables que expulsa als joves o condemna ͏a allargar-los una dependència no escollida. Cada cop hi ha més jovent que se'n va a viure a poblacions menorquines on els preus de lloguer i venda són més modests; n’hi ha que parteixen a l’estranger fins i tot per a començar una nova vida. Abans, sols hi havia fuga de cervells, ara la fuga comença a ser de cos sencer.
No és qüestió de criticar el turisme, no matem la gallina dels ous d’or, puix és incontestable la importància en l'economia. El què de tot es centra en com fer-ho perquè els beneficis es mantinguin per a qui els genera empresarialment i, alhora, evitar que això travi les oportunitats dels que treballen per ells, majoritàriament, joves. Avui dia, aquesta situació està desequilibrada, amb excés d'habitatges de lloguer vocacional, molts dels quals queden buits, i algunes ajudes que es donen no s'ajusten a la realitat de Ciutadella. Per fer-ho palès, el bo jove per al lloguer estableix límits que estan molt per sota del preu mínim requerit al mercat. És insuficient.
Què podem fer? No hi ha solucions miraculoses, i molt manco les donarà aquest humil ajuntador de paraules, però sí que hi ha passes que podem donar. Una, podria ser actualitzar el cens d'habitatges buits i mobilitzar els que ja tenim. No és permissible que hi hagi pisos tancats quan centenars de joves es veuen obligats a compartir habitacions a preus desorbitats i obscens. Seria necessari, per això, adaptar les ajudes al preu real dels lloguers a Ciutadella. De poc serveix un bo de 250 euros si la renda mínima d'un pis ronda els 1.000 o els 1.200. Necessitem proporció pel nostre territori reconeixent que el mercat aquí és molt més car que en altres parts de Balears.
També requeriria apostar per la rehabilitació d'immobles públics i solars municipals (i si no n’hi ha, doncs, el romanent de tresoreria no pot dir-nos que som els més rics del cementiri) per transformar-los en habitatge protegit. L'Ibavi ha impulsat molts més projectes d'aquest tipus darrerament a altres poblacions. Ciutadella, sempre contemplativa, necessita el seu propi pla, amb devers 100 habitatges nous pels pròxims tres anys. A més, es podrien explorar idees ‘innovadores’ com un programa de ‘lloguer ètic’ que premiï els propietaris que ofereixin rendes per sota del preu de mercat als menors de 30. No soc Robin Hood, simplement és que he treballat més de trenta anys en el sector immobiliari i n’he vist de tots els colors, i, alguns colors, enfosquien l’ètica.
Seguint amb les hipotètiques mesures: seria fonamental ser més estrictes amb el lloguer turístic il·legal, puix redueix l'oferta per als residents i empitjora la situació. Les inspeccions funcionen; és moment d'aplicar-les amb més esma a Ciutadella. També se m’ocorre que, en l’abans al·ludit pla per a Ciutadella, seria adient permetre’s pujar una alçada en futures edificacions. A Maó no tenen cap problema amb això. Aquí som de cridar, però, repeteixo, desesperada i infructuosament contemplatius.
A llarg termini, i posats quasi a abonar terreny utòpic, hauríem d'atrevir-nos imaginant un model diferent, com cooperatives d'habitatge en cessió d'ús, on els joves puguin viure sense hipotecar-se indefinidament; i plans urbanístics que rescatin i reservin terreny per l’habitatge protegit i contemplin tipologies, si cal, més petites i assequibles (més viable si pugem altura). Espais compartits que redueixin costos sense sacrificar dignitat. Perquè, al cap i a la fi, no parlem només de maons i mitgeres o normativa urbanística.
Parlem d'arrelament, d'identitat, de la possibilitat que aquells que han nascut al ponent de l’illa, puguin continuar vivint-hi. Que Ciutadella no es converteixi sols en aparador per a turistes, sinó en poble, ciutat si voleu, amb ànima, on els joves trobin el seu espai. El futur de Ciutadella depèn de moltes coses, però n'hi ha una d’innegociable: sense habitatge accessible per a la joventut, no hi ha relleu, ni comunitat, ni demà! Turisme sí, òbviament. Però també futur. Aquí hi cabem tots, ben organitzats. La pregunta, però, és la de sempre: Hi ha algú amb capacitat per a penjar-li el picarol al gat sense que el gat li tregui els ulls? Ciutadella: Menys tradició i més acció!