Espanya porta dècades mirant-se en un mirall trencat; en dos, concretament. Dos rostres diferents, dues corbates de distint color, però la mateixa ombra que s’allarga i enfosqueix el país. PP i PSOE continuen alternant-se en el poder, com actors que interpreten papers oposats amb guions prèviament escrits, en un teatre on la corrupció és el decorat impàvid i amb la ciutadania pagant aquests mals actors.
No els critico perquè sí ni perquè no siguin dels meus; els critico per les xifres, ja que aquestes no enganyen: des del 2000 fins al 2025, el PP ha estat protagonista de devers el 41 % dels casos de corrupció política a Espanya, i el PSOE, de devers el 37 %, acaparant junts gairebé tres quartes parts dels procediments judicials per corrupció d’aquests darrers vint-i-cinc anys.
Els noms han variat (l’eima, no): Gürtel, Bárcenas, Púnica, ERE, fraus autonòmics... però el patró sempre es repeteix: institucions convertides en mers instruments de poder, diners públics transformats en favors personals o de partit, confiança ciutadana diluïda com sorra entre els dits o, com es diu ara, com sobres amb «chistorras, soles y lechugas». Quin fàstic!
Avui dia, el PSOE encara carrega amb la llosa dels ERE d’Andalusia i el clientelisme institucional. Tot un sistema de favors i subvencions que s’ha regat, al menys, des de l’època de Chávez i Griñán. D’altra banda, el PP ha creat una xarxa de corrupció estructurada i empresarial, com fils invisibles que sostenen un entramat de complicitats amb empreses i negocis opacs, mentre la rialla maquiavèl·lica de Montoro sona de fons. Dos camins diferents per arribar a un mateix destí: el poder com a botí, essent la ciutadania la tanoca repercutida. A aquests dos camins bé els va definir Gabriel Rufián: el dels corruptes «cutres» i el dels corruptes «premium»; una frase per a la posteritat.
I així i tot, cada quatre anys, aquests dos rostres diferents però iguals tornen a ser vistos com el vot útil. De fet, segueixen tenint la barra de demanar-lo per a ells, menyspreant rivals de menor entitat, per molestos. El vot del «mal menor» és el vot que alimenta la por més que l’esperança, la por a l’altre, la por al canvi i la por a «desaprofitar» el vot. I jo em pregunto: amb els antecedents citats: què vol dir desaprofitar el vot? Votar els corruptes? I si els qui més han erosionat la confiança continuen essent l’opció «responsable», quin sentit té sostenir aquest miratge infecte i aquesta xacra deshonrosa?
El veritable vot útil no hauria de ser el que manté el sistema, sinó el que el qüestiona quan és intrínsecament corrupte, o el que obre finestres per airejar una democràcia nova, transparent, amb el poder entès com a servei i no com a botí. Servir i no ser servit. Però mentre els ciutadans continuem mirant aquest mirall trencat (i tacat), Espanya seguirà girant dins el mateix cercle viciós esmentat: el bicolor d’un sol reflex. I rere cada elecció o reelecció, el mirall tornarà a respondre amb el mateix rostre, només canviant el gest i la corbata. I, el que és pitjor: ens ho haurem guanyat a pols.
Potser, i ara que el món és un polvorí, ha arribat el moment de trencar el mirall. A més, si una cosa bona té aquest país és que sap manifestar-se. I no només l’hem de trencar per veure-hi millor, sinó per veure-hi diferent; però sobretot, per contemplar una altra realitat, com més distinta, millor. Ai esperança!
Ai, Podem! Ai, Ciutadans! (els primers, per a qui tenen el cor a l’esquerra i la cartera també; i els segons, per a qui tenen el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta -la frase, enginyosa, fou manejada per Jean-Marie Le Pen, tot i no ser seva, òbviament-). Quina decepció, al deixar-vos enverinar pel purulent sistema! Què ens hi queda ara? El populisme? Molts ja tenen clar que la demagògia popular és el futur. El no-sistema és el nou sistema. Els Trump i els Maduro de torn prest no estaran només de torn: s’hauran perpetuat en el poder amb un «sistema» molt senzill: no tenir-ne, com tampoc principis. I a aquells que no tenen principis, hauríem d’aprendre a buscar-los finals. Eh, Pedro? Eh, Mazón?
Tanco disparant novament al què d’aquest article, que lògicament, té ramificacions. Ho faré tal com acostumo, intentant allunyar-me dels aforismes (no sempre ho aconsegueixo); per això no ho faré amb una resposta ni amb una sentència, sinó amb una pregunta: és útil abonar una planta podrida amb el mateix reg que l’ha corrompuda? Tirarem de filosofia...
Entre Nietzsche i Unamuno, diria que quan el mirall es trenca, la veritat ja no és una imatge, sinó una ferida. I potser és en aquesta ferida on comença la cura. No hi ha vot útil si no hi ha mirada lliure. Només qui s’atreveix a mirar sense reflex pot començar a veure-hi de veritat. I, entre Camus i Sartre, diria que potser la llibertat política comença quan acceptem el nostre absurd col·lectiu i, tot i així, triem no repetir-lo. El veritable acte de rebel·lia no és votar per esperança, sinó deixar de fer-ho per por. Només quan la consciència deixa de buscar miralls pot començar a veure món.
Per si no sabíeu on éreu: sigueu benvinguts al regne dels cecs