La pertinença a la comunitat és una necessitat bàsica dels humans. Ho recull la Convenció dels Drets de l’Infant perquè un dèficit en la socialització pot generar importants dificultats afectives, cognitives, conductuals i morals. Una participació insuficient o inadequada pot tenir molt diverses causes. Convé reflexionar-hi ara que l’excés d’individualisme marca la convivència social i que havent penetrat a les aules en limita la capacitat educadora.
Ens ajudarà fer un poc d’història.
A la Grècia Clàssica, fa devers 2.400 anys, la bondat era considerada la principal virtut perquè cerca el bé comú, afavoreix l’harmonia social, ennobleix a qui l’exerceix i és la porta d’accés a la felicitat plena. Estaven convençuts que la convivència bondadosa era condició per a la qualitat de vida.
Pensadors humanistes del segle XVIII conclogueren que el sentiment de benvolença és el que orienta la bonesa vers la cura dels altres atesa la compassió que sentim per qui pateix. Voler el bé de l’altre ens aplega al voltant del bé compartit.
A començament del segle XX alguns psicòlegs començaran a parlar de l’empatia, com una capacitat de comprendre l’altre des de dins. Llavors el món cultural deixà de parlar de la bondat i se centrà en l’empatia com una experiència màgica de connexió amb els altres. Fixau-vos que el concepte d’empatia naixé i circulà desconnectat de l’ètica perquè tant s’empatitza amb el que és bo com amb el que és dolent.
A partir de mitjan segle XX s’enforteix la curiositat científica per la ment dels més petits (Spitz, Wallon, Piaget, Bowlby, etc.) I entre moltes altres coses, es confirmà amb evidències el que ja sabien les mestres que habiten amb infants petits: els infants a partir dels 14 / 18 mesos desenvolupen espontàniament una empatia prosocial (benvolença) i, per exemple, si detecten senyals de tristor o dolor consolen activament a altres infants i a adults sense esperar recompensa.
Per tant, la ciència ens va confirmar que des de ben petits tenim capacitat per detectar la sofrença dels altres i desenvolupar actituds i procediments efectius de cura altruista sense que ningú els hagi introduït en aquesta competència. A més les observacions científiques evidencien que els infants s’asserenen quan tenen cura d’un altre.
Si aquesta capacitat apareix bastant espontàniament, fins on arribarien si els els estimulam i els acompanyam en aquest camí?
Des de fa anys sabem que és inexacte que els infants són egoistes per naturalesa. És cert que els infants es contagien del que predomina a l’entorn. Els infants aprenen l’idioma amb què se’ls parla. Si a l’entorn immediat o virtual preval l’individualisme, són individualistes.
Hem parlat tant de reforçar l’autonomia que potser hem descuidat estimular la cooperació i la cura recíproca. En el segle actual la dependència personal apareix com una pèrdua de llibertat.
Entusiasmats els empenyem cap a l’autonomia i potser ens hem passat una mica: volem infants independents i els posam a les portes de l’individualisme. Tanmateix, constatam que l’egocentrisme és una pandèmia que ens ofega socialment. També sabem que l’individualisme és una amenaça per a la salut mental.
Sovint potser returam a l’ajudant espontani amb un «que ho faci sol». Que tinguin interès a ajudar-se i en acompanyar-se no disminueix la seva autosuficiència, la reforça.
Tenim un enfilall de recursos per afavorir l’autonomia. Per què no començam a valorar la bondat i la benevolència? Sabem com potenciar el llenguatge parlat, la motricitat, etc. I de l’educació de la benvolença què en sabem? Algú creu que hem de mantenir els infants petits distanciats de les virtuts?
Habitualment quan es reclama la necessitat del respecte als altres es proposa allunyar-se dels altres. Respectar vol dir mantenir-se a distància? El respecte no implica atenció a les seves necessitats?
Educar en el respecte també deu tenir a veure amb educar en la proximitat. Amb el nostre llenguatge afegim sentit a la seva observació del món. Poden fer la descoberta dels companys amb el nostre silenci?
Des de fa setanta anys, de la mà de Maria Montessori, tenim evidències de què, quan afavorim l’aprenentatge de la cooperació i la benvolença, els infants milloren els seus vincles amb les persones estimades, maduren més i amb equilibri, tenen menys conflictes i els resolen millor. I en el grup hi ha un ambient més acollidor.
No oblideu que des de fa més de dos mil anys sabem que la bondat i la cooperació són peces clau per la convivència protectora.
Si es tracta de la felicitat de cada infant cal tenir present que la compassió és un plaer de déus.
PD. El pròxim dia compartiré un llistat de propostes d’activitats.