La setmana passada la Conselleria de Salut del Govern Balear va anunciar que les ambulàncies de Menorca s’havien de jubilar. No era una metàfora perquè literalment, els vehicles ja no donen més de si i, tristament, l’anunci va coincidir amb l’incendi de la des Mercadal. Massa quilòmetres i massa avaries havien provocat pensar en la seva renovació.
Les ambulàncies són una d’aquelles coses que donam per fetes. Com la llum que s’encén, l’aigua que surt de l’aixeta o la connexió a internet que, més o menys, sempre hi és. Només ens n’adonem de la seva importància quan fallen. I aleshores el problema ja no és tècnic, és de confiança. La sensació que les coses que haurien de protegir-nos estan també a punt de trencar-se.
En una illa com la nostra, això pesa més. No hi ha vies alternatives ni hospitals a la cantonada. Si una ambulància no arriba, simplement no arriba. La insularitat té aquesta manera silenciosa de recordar-nos que la distància no és només geogràfica, sinó també estructural.
Potser és hora de revisar no només les ambulàncies, sinó el model sencer de manteniment del que és essencial. Perquè un territori no l’hauríem de mesurar pel nombre de rotondes ni per la grandària del seu aeroport, sinó per com arriba l’ajuda quan més la necessites.
Hi ha qui diu que la salut és el bé més preuat. Però potser el que de debò ens manté sans és la certesa que, quan alguna cosa falla, algú vindrà a buscar-te. I que arribarà a temps.