Avui és divendres, Dia Mundial del Dolor. Divendres passat commemoràvem el Dia de la Salut Mental. I el divendres que ve serà el Dia de les Nacions Unides. No sé fins a quin punt serveixen realment aquests Dies Mundials, més enllà de generar una certa consciència dins del sector que les promou, que aprofita l’ocasió per visibilitzar la seva feina, reivindicar drets, i fer sentir les necessitats a través d’un manifest. Fites i dites.
Però amb tot el que està passant a Palestina, el Dia de les Nacions Unides pren un altre pes. Convida a la reflexió. L’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides de 1945 va marcar la seva fundació oficial, i des de 1948 es commemora aquesta jornada per recordar els valors que l’organització defensa: la pau, els drets humans, la cooperació internacional, el desenvolupament sostenible.
Es va crear amb l’objectiu de mantenir la pau i la seguretat globals, fomentar l’amistat entre les ciutats, promoure el progrés social i garantir els drets fonamentals. I després d’escriure aquestes paraules, em cau una llàgrima. Perquè la distància entre els ideals proclamats i la realitat que vivim fa mal.
Tornant als dies mundials, més enllà d’anunciar intencions i per presentar qualque pla d’acció, em sembla que no estem realment units.
VIVIM EN UNA SOCIETAT AMB UNA DINÀMICA clara cap a l’individualisme. Ens involucrem en poques causes comunes, i només quan ens afecten de prop: l’associació de pares i mares, el consell escolar, l’entitat veïnal… sempre sota l’interès puntual del moment que ens toca viure.
Mentrestant, a les feines cadascú va a la seva, amb presses, amb càrregues, amb silencis. I ha de ploure molt fort —una Dana viva, intensa i persistent— per remoure la nostra realitat quotidiana, per fer-nos aixecar la mirada i veure més enllà del nostre petit món.
Quants infants han hagut de morir perquè la ciutadania es despertés? Quantes vides s’han fus abans que el dolor de la guerra superés la indiferència?
LA DIPUTADA DE VOX AL PARLAMENT, Maria José Verdú, ha relacionat aquesta setmana la pressió assistencial de la sanitat pública amb les persones que entren il·legalment a Espanya, afirmant que «açò no és solidaritat, és injustícia». Vox ha presentat la mesura com a proposta de resolució al parlament balear i, segons relata l’escrit: «els recursos públics no són infinits i caldria limitar l’atenció sanitària només als casos urgents».
Deu ser que duc el dia tou, com la melangia pròpia de la tardor, perquè se’m cau una segona llàgrima en escoltar les paraules que ha dit sense immutar-se.
La consellera de Salut, Manuela García, ha rebutjat rotundament la proposició, i s’ha mostrat ben clara en la resposta: «L’atenció sanitària ha de ser universal, per principis ètics i humans, i per responsabilitat i salut pública». Els diputats de Més per Mallorca i Més per Menorca han aplaudit amb força aquesta contundència.
Em sentia afectada pels fets de Gaza, i enmig d’aquest malestar, la declaració ferma de la Consellera m’ha donat un respir. Perquè davant els discursos que volen dividir, la dignitat humana hauria de ser sempre el primer motiu per la unió. I que l’entesa fos clara i contundent.