Hi ha veus que traspuen molt més que so. Hi ha veus que, quan s’escolten, semblen condensar una vida sencera, un caràcter, una illa. La de Joan Pons n’és una. En el món de l’òpera, on el talent s’escampa sovint per teatres que canvien cada nit de ciutat, ell ha estat fidel a la seva manera de ser: sòlida, compromesa, generosa. I des d’aquella fidelitat ha arribat tan lluny com pocs artistes del nostre país. El passat divendres, al Teatre des Born, he tingut el privilegi —i el plaer— de conversar amb ell, com tantes vegades hem fet, però aquesta vegada davant del públic de Ciutadella, amb la música com a fil conductor. Va ser, per damunt de tot, una conversa entre amics, com les que la vida regala quan es comparteixen passions autèntiques.
Conec en Joan de fa més de quaranta anys, i l’he vist madurar i triomfar sense perdre mai la humilitat d’aquell jove ciutadellenc que, amb dotze anys, ja treballava per ajudar a casa. Va néixer en uns temps difícils, en una Menorca pobra però viva, i en aquell ambient va aprendre dues coses que l’han acompanyat sempre: l’esforç i l’estima per la música. El seu pare, baix de veu poderosa i membre de la Capella Davídica, li va encomanar l’amor pel cant. Aquella Capella, fundada pel mestre Gabriel Salord, va ser la seva primera escola i també una segona família. D’allí sortiria l’instint musical que, més endavant, el duria molt més enllà del que ell mateix s’hauria imaginat.
El destí va voler que, un dia de 1970, durant un concert de la Capella a Barcelona, una orella atenta —la del maonès Diego Monjo— descobrís en aquella veu jove un futur prometedor. L’audició que Monjo li preparà davant Ricardo Bottino, director musical del Liceu, fou l’inici d’una carrera prodigiosa. En Joan deixà Ciutadella, s’instal·là a Barcelona amb la seva esposa Niní i començà una vida nova, plena de sacrificis però també d’il·lusió. Al principi fou baix, però el destí, i la intuïció de Montserrat Caballé, el van guiar cap a la seva autèntica tessitura: la de baríton. «Molts barítons voldrien tenir els teus aguts», li va dir la diva catalana. I tenia raó. Des d’aquell moment, la veu de Joan Pons es convertí en una de les més belles i expressives del panorama operístic internacional.
El Liceu fou casa seva, però el món li obrí les portes. L’hem vist triomfar al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, al Staatsoper de Viena, al teatre Alla Scala de Milà, al Metropolitan Opera House de Nova York —on ha cantat més de tres-centes funcions— i sempre amb la mateixa entrega. Scarpia, Rigoletto, Giorgio Germont, Simon Boccanegra, Carlo Gérard, Rodrigo de Posa, Falstaff, Michele, Gianni Schichi… són noms que formen part de la història de l’òpera, i que ell ha sabut fer seus amb una mestria que només aconsegueixen els grans. En el seu cant hi havia una combinació difícil d’explicar: autoritat i tendresa, intel·ligència musical i passió escènica. Joan Pons no interpretava un paper: el vivia, el pensava i el convertia en veritat.
De totes les vegades que l’he escoltat, record la gran interpretació que va fer de «Tosca» a Maó, el gener de 1996, al costat de Jaume Aragall i Norma Fantini. Aquella nit el Teatre Principal tremolava. Scarpia era pura potència, seducció i maldat, i alhora una lliçó de cant i d’estil. Els qui hi érem sabíem que assistíem a una fita. I com aquesta n’hi ha hagut tantes altres: el «Falstaff» amb què inauguràrem el teatre restaurat, el seu «Rigoletto» emocionant, o aquella «Aida» al polígon industrial, quan el teatre estava en obres, que va portar fins a Menorca la gran Bruna Baglioni gràcies a la seva paraula. Perquè, més enllà del cantant, en Joan ha estat sempre un ambaixador generós de la nostra illa. Sense ell, Menorca no hauria acollit molts dels grans noms que hi han vingut a cantar.
Hi ha artistes que es fan estimar pel talent; d’altres, per la seva humanitat. En Joan Pons reuneix totes dues virtuts. Els qui hem compartit amb ell hores de conversa, viatges, projectes i emocions sabem que darrere l’artista immens hi ha un home senzill, amb una memòria prodigiosa, un humor fi i una amistat lleial. No és estrany que teatres com el Liceu o el Metropolitan Opera House li hagin dedicat homenatges, ni que Òpera XXI li reconegués la seva trajectòria com una de les més brillants del nostre temps. Però per als qui el coneixem de prop, el veritable homenatge és aquest: poder dir que, darrere la veu que ha fet vibrar el món, hi ha l’amic de sempre.
Quan divendres passat el públic del Teatre des Born va tornar sentir la seva veu —encara que fos per mitjà de les gravacions antològiques que vam escoltar—, estic segur que va comprendre que el seu art ha anat molt més enllà de la tècnica. Joan Pons ha estat un cantant únic, perquè ha sabut unir el rigor i la veritat, la potència i l’emoció. I, sobretot, perquè mai no ha deixat de ser aquell jove de Ciutadella que estimava la família, els amics i la música per damunt de tot. Per això, més que un homenatge, el diàleg que vam mantenir fa dos dies volia ser un acte d’agraïment. Personal i dels Amics de s’Òpera de Maó. Gràcies, Joan, per haver-nos ensenyat que la grandesa no és només arribar als escenaris més prestigiosos, sinó haver-ho aconseguit sense oblidar d’on venim. I gràcies també per haver fet de la teva veu la veu d’una illa sencera. La veu de Menorca que tant estimam.