La política local pateix una contradicció no resolta. Mentre que és la més propera als ciutadans, la polis (ciutat-estat) autèntica, la que es dedica a resoldre els problemes dels vesins, per altra banda, es deixa contagiar per l’enfrontament ideològic que està desprestigiant la política i posant en risc el que ens queda de democràcia.
Els batles i els regidors es mereixen un reconeixement general a la seva tasca. No són una ONG, perquè molts, els que tenen dedicació exclusiva, cobren un sou, però sovint no compensa l’esforç que fan, els problemes que han d’afrontar i el poc reconeixement social que reben. Però la causa en part és perquèes barallen com a moixos.
Si tenen temps vagin a visitar alguns dels plens municipals i se n’adonaran. A Alaior, Es Migjorn i Sant Lluís el to de molts dels debats entre govern i oposició és lamentable. Un espectacle molt poc edificant. I quan mires de què estan parlant t’adones que si no estiguessin contaminats pel sectarisme polític, no seria complicat arribar a acords. A Maó hi ha enfrontament però més civilitzat. A Ciutadella, en canvi, les relacions entre el govern d’esquerres i el PP treuen guspires contínuament perquè la moció de censura encara cou. Guanyar o conservar l’alcaldia no hauria de ser gràcies a una posició destructiva, sinó tot el contrari. Seria un bon exemple que la política local és molt més digna que no la nacional.
L’excepció és Ferreries i no només d’ara, sinó de fa molts anys. Deu ser veritat que a Ferreries han trobat una vacuna democràtica i social que els ajuda a prioritzar el servei als ciutadans abans que els presumptes interessos de partit. Així va ser possible pactar una moció sobre Gaza, prescindint de les baralles semàntiques.
Tal vegada s’hauria d’establir un premi al millor batle, el més respectuós amb l’esperit de la democràcia, el que més cura tengui de la relació amb l’oposició, el que més treballi pels seus vesins i el que enterri la destral de guerra en temps de pau.