La simple existència és un miracle al límit del no-res, per això, cada matí que neix ens ofereix una nova oportunitat, alhora que cada nit ens recorda, immutable, que res no ens pertany completament. Som un trànsit, una flama, un alè que el temps bufa i dissol. Però en aquesta fragilitat innata s’amaga la força més humana: la capacitat d’estimar, de creure, de seguir buscant un sentit, fins i tot quan el món, irremeiablement, sembla haver-lo perdut. Als Salms trobem una definició perfecta del que és el nostre trànsit terrenal: «L’home és com l’herba; els seus dies són com la flor del camp: el vent hi passa i ja no hi és».
També el filòsof Heràclit d’Efes ho discerní prest: Panta rheî (tot flueix). I és que res no hi queda, ni tan sols el dolor. El riu del temps que ens arronsa és el mateix que ens renova. I, tanmateix, aquest riu avui es tenyeix de sang i desconsol, solament cal mirar cap a Palestina, on els nens juguen entre runes i el soroll de les bombes encara ressona en les parets derruïdes; o a Ucraïna, on les mares relaten amb veu trencada com cada pas que donen els seus fills són plens de por; o a Sudan, on la pols de la fam s’acumula a les cases buides; o a Iemen, on el silenci de les ciutats recorda la presència invisible de la mort. Urbs que cremen com paraules oblidades. I no oblidem la fam històrica d’Àfrica que es respira a l’aire en un crit que ja no es pot ignorar. Cada lloc em parla d’una humanitat que torna a destruir el que la vida intenta salvar, i no puc evitar preguntar-me: com podem mirar sense veure? Com permetem que la indiferència sigui còmplice del dolor a tantes terres, que el mapa li tanca els ulls i tot a la memòria. Les guerres es multipliquen com si el planeta hagués oblidat la seva defallença.
Mentrestant, cada ferida visible se’ns acumula amb una altra menys tangible: la desigualtat que separa, la injustícia que humilia, la indiferència que transforma el dolor dels altres en un simple paisatge rutinari, ans assassí. Hi ha milions de persones que viuen sense un sostre, o sense menjar, o sense... veu. Els drets humans es violen amb la mateixa impunitat amb què es pronuncien discursos buits sobre pau i progrés. Som capaços, altrament, de mirar sense veure, de sobreviure sense sentir; i fins i tot, d’acceptar ser morts en vida.
I malgrat totes les ombres que ens envolten, la fe encara perdura! No la fe de temples i dogmes, sinó la Fe en majúscula, aquella que s’encén en els gestos més nimis: en el d’una mare que protegeix, en el d’un metge quan cura, en el d’un mestre ensenyant, o en el d’un desconegut que ajuda de forma altruista. Aquesta fe no promet eternitat alguna, però sí humanitat immediata. La Fe que neix quan algú decideix no rendir-se, quan l’amor es converteix en acte i no només en paraula. A la carta als Hebreus, Sant Pau ja ho deia: «La fe és la garantia del que s’espera, la certesa del que no es veu». També Sant Mateu, emprant la Paraula de Nostre Senyor, ens interpel·lava: «Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho feu». Potser, la vida, simple i paradoxalment, sigui això: l’art de cremar-nos sense acabar de consumir-nos.
El filòsof, Friedrich Nietzsche (el de la mort de Déu) ho expressava sense els meus dubtes, com un aforisme vital: «Viu la vida com una afirmació; consumeix-te en el foc de l’experiència sense perdre’t». Albert Camus, filòsof i ateu, dibuixà la vida humana com una rebel·lia: «L’home ha de ser capaç de viure amb la consciència de l’absurd i rebel·lar-se contra ell». També el poeta Jorge Luis Borges, obsessionat amb el temps i l’eternitat, la va veure com un instant de fàcil enteniment: «Allò que és etern és l’instant viscut amb plenitud». I Rainer Maria Rilke, poeta i deixeble de la bellesa, ja ho havia sentenciat: «L’eternitat no es tracta de durar, sinó de viure amb intensitat allò que inevitablement s’acaba». Jo, humil, crec que l’efímer no és l’enemic de la vida; és, tan sols, el mirall on l’existència es reconeix de veritat; on la superficialitat, ignorant i innata, acaba.
Elogiar l’efímer, com faig, no significa rendir-se davant la fi, sinó abraçar la vida amb compassió; adonar-se que res no ens pertany, i, per tant, que tot ens afecta. El dolor d’un nen que passa fam a l’altra banda del món ens toca tant com l’alegria d’aquell que troba la felicitat just al costat seu, puix som part del mateix tremolor, encara que de diferents terratrèmols. Per tant, i obrint un camí paral·lel d’introspecció, crec que la solidaritat és la forma més elevada de Fe. Creure en l’altre, doncs, és creure en nosaltres mateixos. Estendre la mà, compartir el pa, escoltar a qui pateix, defensar la justícia ètica i moral: aquests són els actes humans que donen sentit a l’existència i engeguen la transcendència. Ho deia Sant Jaume: «El fruit de la justícia és sembrat en la pau per aquells que treballen per la pau». I Sant Joan: «La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no l’ha vençuda».
I és que viure només per a un mateix és com suïcidar-se l’ànima; viure per als altres és deixar una empremta que no s’esborra amb el temps. Que cadascun de nosaltres —des de la seva llum, gran o petita— sigui una flama que resisteixi la nit i que trenqui la fosca amb l’exemple. Que l’amor es converteixi en acte, la paraula en pont, i la fe en impuls. De nou Sant Pau, ho revelà als Corintis: «Quan soc feble, és llavors que soc fort». I igualment als Salms aprenem que «Els qui sembren amb llàgrimes, segaran amb crits d’alegria». Perquè, encara que tot sigui fugaç, hi ha gestos que desafien el temps i al propi home, transcendint-lo; i, en aquests gestos, és quan el món torna a començar, puix el final, sempre dona a llum a un nou inici. Sempre!
Elogiar l’efímer, i ja tanco, és, al cap i a la fi, una invitació a creure en la bellesa que s’apaga, en la bondat que perdura, en el miracle de continuar vius, mentre tot crema. Que l’instant de l’acció ens trobi ben desperts, solidaris i humans; i que la flama breu de la nostra existència il·lumini, per als futurs caminants, encara que sigui només en conclusió, la promesa d’un món més digne. Perquè només quan acceptem que tot passa, descobrim allò que realment perdura... Aquell —que també s’escriu en majúscula.