S’està fent costerut aclarir quines banderes es poden mostrar, i/o ondejar, i/o criticar, i/o cremar en públic, i el personal està confús, lògicament. Florentino Pérez i els seus amics prohibiren fa poc les palestines al seu camp, davant de l’Olympique marsellès, ves a saber per què i sobretot sense que cap autoritat protegís ni tan sols el dret a dur-les a la butxaca, mentre que han cobert molts dies les graderies a Liverpool, Glasgow o Dortmund. Mentrestant, alguns estats endureixen les lleis per fer de les banderes (ep, només d’algunes, i ja hi som un altre cop en destret...) una mena de graals tèxtils, tan fetillers com prodigiosos, que acaben amb tots els mals si les empres correctament. Practicar el delicte conegut com ultratge a la bandera és cada dia més arriscat en alguns indrets, i fins i tot n’hi ha que miren d’endurir-ne el nom perquè els sembla massa tou. Clar que, d’altra banda, expressions tan fascinants com ara «flag desecration» o «outrage au drapeau» ja indiquen que hi ha més perill en els discursos que en els mateixos actes, de la mateixa manera que la llei suïssa d’anys enrere que prohibí emprar l’ensenya estatal i els emblemes de la Confederació amb finalitats publicitàries, així com representar-les en paper higiènic, obrí les portes a produccions comercials que fins aquell moment ningú no s’havia empescat. L’amiga Streisand, és clar, aquesta sí que engega màgia de la bona...
Aquí l’ideal sobre aquesta qüestió sembla que es conforma amb la mesquina, però efectiva i íntima amiga dels fets consumats, prohibició arbitrària de les banderes que no agraden a qui té en cada lloc i moment el poder de prohibir-les, mentre l’estat es desentén d’aquesta aresta de la llibertat d’expressió. A molts els agradaria més el xarop legal que empren a Algèria (de 5 a 10 anys de presó, per ultratge a «algunes banderes»), Indonèsia (10 anys) o l’Uzbekistan (3 anys de treballs penats), sempre a l’espera del que acabin enllestint els sequaços de Trump. A l’altre extrem, hi són els liberals que deixen que cadascú cremi els draps que vulgui, i els que hi veuen ridícul aquest debat, d’aquells que, deia Thomas Paine, es tancaran algun dia perquè «el temps fa més conversos que la raó».