Com la violència pot provocar poesia: l’ànima humana té el do de convertir l’horror en ironia redemptora. Les roses de Sarajevo eleven la desgràcia a una dimensió lírica. Els ciutadans responien perpetuant amb pintura vermella els forats que en el paviment de la ciutat deixava la metralla mortal matant ciutadans fent la cua del pa o esperant el torn en el mercat o fent un cafè. Estem en el setge de Sarajevo en el 1992/1994 i els morters van sembrar de roses mortals els carrers de la ciutat.
En aquesta ciutat bombardejada se va celebrar amb èxit la segona edició de la campanya internacional per abolir la guerra.
Molts panelistes van participar en diferents taules rodones. La primera composada pels líders de les religions presents en aquesta Jerusalem d’Europa; en els quatre carrers de la ciutat vella trobes una mesquita, una sinagoga, un església ortodoxa i una altre catòlica. Les esglésies per la Pau apostant: mai més cap guerra en nom de Déu.
Una altra taula rodona composada només per dones, una altra només per joves, i una altra per representants de la societat civil. I tots argumentant a favor de l’abolició de la guerra. La guerra és una estafa que condemna a mort joves innocents i població civil innocent. Salvem de la pena capital delinqüents i assassins, per més raó cal proclamar el dret a la vida i el dret a la dignitat a ciutadans innocents.
Tres dies apostant per la utopia d’abolir el gran negoci de la indústria armamentística que fa a uns pocs molt rics a costa d’innombrables morts i escalfa encara més el planeta ja sobrecalentat. És una utopia per a realistes, i ens ho creiem.