Un dels debats actuals més rellevants a la nostra economia és, sens dubte, el de la demografia i la productivitat, que té en la immigració el factor de confluència. A les anàlisis s’observen dues posicions clarament definides: la dels qui creuen que cal incrementar la població immigrada a requeriment de les necessitats del mercat de treball, vist el forat que deixa la demografia catalana, i la dels que s’oposen a aquell creixement, en la mesura que aquest augment no s’acompanyi d’una millora de la productivitat i es tradueixi en millor benestar. Les dues visions convergeixen en el fet que la productivitat és la clau, però els primers volen continuar amb els increments de població nouvinguda, tot i que ja reclamen ara els acompanyaments de despesa social per no interferir més en la cohesió col·lectiva, mentre que els altres mantenen que ‘cal parar màquines’ immigratòries donat l’elevadíssim ritme observat, mentre no es garanteixin aquelles millores.
Als primers els empeny la realitat econòmica d’empreses i empresaris, i als segons els frenen els dubtes sobre la continuïtat d’un model productiu que no mostra, en el mentrestant, senyals efectius de canvi. Al debat hi incideix el tema macro (créixer el PIB agregat) i el micro (la renda per càpita de les famílies); el de la política econòmica (créixer per poder redistribuir) i el de la política social (el bon ordre és necessari per al manteniment dels mercats). Interaccionen aquí arguments de flux (compte de resultats de final d’any) i d’estoc (patrimoni i balanç social). És, en diverses formes, la compatibilitat del curt amb el llarg termini. La gran qüestió que hi sura és: sabent qui té cura del curt (l’empresa, la política), qui, però, custòdia el llarg termini (les coses que són de tots i no són de ningú en particular).
Aquesta és una qüestió vibrant que busca una resposta tècnica en com transformar el model productiu del país per la via de la millora de la productivitat: transformar per fer transitar el sistema productiu, i no reformar-lo per fer més del mateix. Una transformació desitjable també en clau de sostenibilitat mediambiental, motiu pel qual Europa ha posat una quantitat ingent de recursos que ve’s a saber a hores d’ara si en la seva aplicació serviran per a aquell objectiu al nostre país.
Jo fa molt de temps que observo aquest dilema entre creixement i benestar analitzant l’economia illenca, que per definició marca un territori i uns recursos més que limitats. Comprovo que les CCAA que han tingut més taxa de creixement del seu PIB, el creixement de la seva renda per càpita i índex de progrés social ha sigut menor. Veig com la continuïtat del que està passant a la societat balear ha estat un ‘xollo’ per alguns, uns pocs, i ho és encara per l’Estat, que troba en el turisme balear la gran ‘fàbrica d’Espanya’ de divises per salvar els diferents dèficits de l’economia espanyola. I aquests dos grans beneficiaris han deixat podrir la situació social, uns mirant a una altra banda els temes de manca d’habitatge o de cost de vida, i altres obviant una fiscalitat més redistributiva i un finançament autonòmic que ha menystingut l’impacte dels nouvinguts sobre la identitat illenca, com perquè ara, finalment, la societat illenca es rebel·li contra la situació, sortint al carrer.
Els economistes hem pecat de posar més el focus amb la macro que en la micro, d’estar més propers al status quo que als posicionaments crítics, negligint els aspectes de planificació (paraula maleïda pel capitalisme), de política industrial (‘la millor és la que no existeix’) i allunyant-nos del mediambientalisme (que no era tema nostre sinó d’‘ecologistes’). Recuperar aquests altres vectors ens agafa a contrapeu, però no tinc dubtes que la professió ha de fer un esforç.
* Publicat a «La Vanguardia» el 21 d’octubre de 2025.