El desig de volar és tan antic com gairebé la història de l’origen de l'ésser humà. La setmana passada un home de 64 anys va decidir enlairar-se en parapent des del cim del Toro. No hi havia públic, ni èpica, ni perill. Només una persona que volia sentir el vent i veure l’Illa des de dalt. Segons l’informe, va sobrevolar una zona ZEPA, una d’aquelles sigles que deuen voler dir «Zona Especialment Prohibida per a Alguna Cosa». Va aterrar en un heliport utilitzat per emergències, buit en aquell moment. Cap helicòpter esperant-lo, cap incendi en marxa, cap dany. Però la norma diu el que diu, i el paper ho aguanta tot.
La història és tan absurda com previsible. Vivim en un temps on la norma ha substituït el criteri, on les regles s’apliquen amb més entusiasme que sentit comú. On es persegueix més el que sembla perillós que el que realment ho és. No importa si hi ha risc o no, si hi ha dany o no. L’únic que importa és que hi ha un paper, un segell i algú amb ganes de demostrar que no es pot fer.
No hi ha hagut víctimes, ni destrosses, ni incendis, ni desordres públics. Només un parapentista que, per unes hores, va veure Menorca des de dalt i va recordar que la llibertat no és un tràmit. El problema és que volar, encara que sigui uns metres, és un acte massa perillós per a una societat que prefereix tenir-ho tot controlat des del despatx. El món està ple de persones que confonen la seguretat amb la rigidesa i la responsabilitat amb la por.