Què és el que fa que una cosa sigui valuosa? És la memòria que en tenim, l’ús que en fem, o hi ha quelcom més que connecta amb la nostra ànima? Potser el seu valor no depengui del preu ni de la funció que faci, sinó del significat que li donem. La resposta és dins nostre, sovint amagada en allò que no observem. Així, allò que excedeix el tangible pot conduir-nos cap a l’insondable.
Vivim absorts dins la superficialitat. La vida passa volant; tot ens sembla urgent, quantificable i mesurable. Ens hem acostumat al soroll constant i als estímuls postissos que ens fan sentir bé... i a voler ser acceptats o admirats. És el que ara en diem ‘postureig’, abans, ‘fardar’. Valorem cada instant segons allò que podem mostrar o guanyar per destacar-nos dels altres, per ser autèntics dins la falsia. En aquesta cursa per ser observats, paradoxalment, oblidem la pròpia capacitat d’observar, ans, la profunditat sempre roman oculta sota el batibull incessant de coses poc transcendents.
Sembla que tot tingui valor només si ho podem ensenyar, però allò essencial sol ser invisible; com ho és el silenci d’un record, la fragilitat d’una emoció o la calidesa d’un afecte. Per comprendre el valor de les coses cal contemplar més enllà del que és palpable i descobrir sentiments on només vèiem formes, destapant així l’essència amagada en allò quotidià.
Un arbre és molt més que llenya i fulles: és l’ombra on jugàvem de petits, la fermesa enmig del canvi o fins i tot la taula pel nàufrag. Un llibre no és només paper i tinta; és una idea amb el poder de transformar-nos la vida, obrint finestres a l’interior i donant veu als silencis. Fins i tot una espelma és més que el foc intrínsec encès: pot ser la llum que ens orienta en moments de foscor. Com valorem tot això?
Tot el que ens envolta sòl amagar significats més profunds si parem atenció. La vida ens parla constantment, però només la comprenem des del silenci alliçonador. Cal defugir de converses banals —externes o internes— i deixar espai al que és essencial. Cada instant és una petita escletxa cap a l’infinit; cal aprendre, doncs, a percebre en el finit el reflex de l’etern.
Tanmateix, vivim atrapats en el desig de posseir i en l’ús trivial del que ens envolta. Les coses esdevenen béns de consum, objectes que rebutgem quan deixen de satisfer-nos o d’omplir el buit que no s’omple mai amb matèria. Ens envoltem de possessions, però sovint ens manca el sentit del perquè. Els moments passen sense prou consciència, els records s’esvaeixen i la mirada no arriba a abastar tot el paisatge. Tot és fugaç si no sabem distingir el que és realment important.
Reflexionar sobre el valor de les coses és fer-ho sobre nosaltres mateixos. Atendre amb sensibilitat i serenor és rebel·lar-se contra la pressa, fent lloc al silenci per a descobrir que allò que passava desapercebut pot tenir una llum més lúcida i duradora.
Aquesta manera de percebre és una invitació a la calma, un gest de resistència pacífica davant el xivarri del que no importa ni aporta. Comprendre el valor invisible de les coses és tornar a aprendre a viure: donar-se temps, trobar sentit, ser aquí i ara. Rodejar-se del que atorga qualitat, no quantitat. Quan contemplem amb veritable atenció, l’habitual es torna especial, i allò que semblava insignificant es revela essencial.
La vertadera abundància no rau en el que col·leccionem —val tant per coses com per persones—, sinó en allò que l’esperit atresora. No es tracta de tenir, sinó de sentir. Allò que ens transforma no és el que posseïm, sinó les vivències que rebem, sovint tan discretes i nímies que ni érem conscients que hi eren. Els regals més importants no són els objectes, sinó les mans que te’ls ofereixen. La voluntat, l’amor i l’acció van molt més enllà del món material.
Potser el regal més valuós sigui que allò extraordinari s’integri dins la nostra quotidianitat: que d’un moment qualsevol pugui néixer-ne un univers d’oportunitats. Que una conversa, un gest de bondat o una aroma coneguda ens connectin amb el que és més profund. Quan deixem de veure les coses com a possessions i les valorem pel que ens fan sentir, tot canvia: el món esdevé més calmat, més profund i, curiosament, més real, més autèntic.
I l’autèntic valor de les coses neix de la mirada que sap apreciar: no està en elles, està en nosaltres; no en el que posseïm, sinó en com ho contemplem. Quan atenguem amb cura, cada moment pot ser un descobriment i cada detall, una mostra de sentit, el sentit que hem perdut de tant no buscar-lo.
Potser tot es redueixi a això: aprendre a veure per aprendre a viure. Mirar sense presses, desprendre’s de l’innecessari. Comprendre que la vida, en la seva fugacitat, ens regala bocins d’eternitat. Al final, el valor real de les coses —com el dels regals més sincers— no rau en el que ens aporten, sinó en la vida que et lliuren les mans que te’l donen. I això, en veritat, és el que no té preu.