En el capítol anterior, el conseller de la cosa ja se fregava les mans a la vista de les ofertes milionàries que feia per a amarraments i dics secs aquell inversor nàutic tan interessant. Clar que no sabia que, en realitat, era el nostre espia, disfressat per a l’ocasió.
El conseller ja veia tants de doblers damunt la taula que va liquidar en cinc segons les qüestions polítiques que li havia de consultar el seu assessor, en Juan Pelayo. Així, la llei de Memòria Democràtica, a fer punyetes, per a satisfacció de l’altre partit seu, que sempre el fa anar a reculons, i per a aquells del seu partit que voldrien enterrar la història.
També va liquidar en un instant el problema de l’habitatge, amb l’evident indignació de la secretària, na Nataixa. I és que, després de veure el vídeo de la influencer que s’ha comprat una casa a l’Illa del Nord, el conseller va pensar que qui s’atreviria a dir que en aquella illa els preus de l’habitatge estan desorbitats? Que bé que van les influencers!
Ahir, quan el nostre espia va arribar al despatx del conseller, el va trobar en plena discussió política amb el seu assessor, mentre na Nataixa era al seu raconet comptant quants de bons de producte local havien repartit. Sí, aquest regalet per tenir distrets els indígenes i fer veure que el govern defensa el comerç local.
L’espia es va presentar fet un fatxenda, amb calçons cenyits, de dalt a baix, camisa oberta ben estreta, oberta, americana curta encara més estreta, i sabates punxegudes, de tal manera que els guardes de la conselleria van tenir clar que era un de la casa i el van deixar entrar. Per més identificació, ell va mostrar una targeta que s’acabava de fer imprimir amb el títol de «pijo con segunda residencia, que pasa por primera, en la costa sudoriental de la Isla del Norte».
- Bono -va dir el conseller quan va veure tal iniforme i va llegir la targeta-, segur que vostè està content amb la nostra política territorial i les altres que practicam i no deim. Així que ja pot seure assuquí, en aquest sofà blau, i participar des nostro debat.
Ja s’hauran pensat que na Nataixa el va reconèixer tot d’una i se li va atracar amb una capsa que avui era de bunyols de Tots Sants. Idò sí.
- És que esteim molt preocupats -va dir el conseller- amb tanta manifestació contra es nostro homo a la Comunitat Autònoma de les Falles, la Paella i les Xufles. Ell aguanta i aguanta, i noltros el defensam, però és que l’oposició hi torna i hi torna. Venga manifestacions! I tanmateix, de què l’acusen? D’estar desaparegut mentre la gent s’ofegava...
- Com si açò fos tan important! -va reblar l’assessor mentre feia capades d’assentiment-. Sort que ell és un president molt espavilat i mentre la gentussa se li manifesta al carrer, per la seva tele fa passar una corrida de toros, com a bon nacional que és.
- I, com si no en tinguessin prou -va continuar el conseller-, a l’oposició ara li hi ha agafat amb les mamografies de la Comunitat Autònoma del Flamenc i el Fino, perquè també hi comandam noltros.
- Desgavell, desgavell, diven -va afegir l’assessor- i no arriben ni a 3.000 les dones a qui no s’ha fet el seguiment mèdic correcte. Mira que ho són d’exagerats...
- Mem -va continuar el conseller, mentre l’espia i na Nataixa menjaven bunyols-, tot açò me recorda els incendis d’aquest estiu. On no hi havia qui els apagàs era a les comunitats autònomes on governam...
- I la culpa -va afegir l’assessor, que ja salivava - és d’en Xanxes, que permet que les emergències siguin una competència de les comunitats autònomes i, si no li demanen, no envia l’exèrcit... Però què s’haurà cregut? Que si governam també hem d’atendre les emergències?
- Però bono -va continuar el conseller-, potser tot açò s’acabarà prest i, guanyarem ses eleccions i enterrarem totes aquestes petites desgràcies que si no hem resolt millor és perquè no en sabem més -aquí el conseller es va encallar, i vermell com ja estava, va rectificar-. No volia dir açò, volia dir perquè déu ho ha volgut així i ja està.
- Açò d’eleccions ho deu dir -va afegir l’assessor, després de pensar, curt de reflexos com és-, perquè aquell president catalino que tenim exiliat, com en temps d’en Franco en teníem un altre, ha dit que ja no es creu en Xanxes...
- Mem -va replicar el conseller-, clar que vull dir açò. Com diven els catalinos, «s’ha acabat el bròquil».
- Ui! -va exclamar el nostre espia mentre s’intentava alçar del sofà dins dels seus calçons cenyits de fatxenda.