Així com Gorbachov passà per ser un líder «dèbil» que acabà patint un cop d’Estat i portà l’antiga URSS a la seva dissolució -1991-, Putin representa la concentració de poder i la idea de retorn a la «Gran Rússia» que aleshores es desmantellà. Gorbachov assolí el final de la Guerra Freda, els acords de desarmament nuclear, i la retirada de les tropes soviètiques d’Afganistan; Putin, pel seu costat, ordenà l’«operació militar especial» que portà les tropes russes fins a les portes de Kiev i provocà l’inici de l’actual guerra d’Ucraïna. Putin ha concentrat un poder propi dels autòcrates, ha eliminat tots els seus rivals polítics -en un sentit literal i físic-, i ha escampat una retòrica de confrontació amb Europa i els EEUU que no sabem cap a on ens portarà. Hom es pot plantejar la pregunta de si el món no estaria molt millor sense líders de la seva mena, però aleshores la llista s’hauria d’ampliar a aquells que es senten legitimats a fer ús de la força militar i els que els confereixen cobertura política i empara militar.
No vivim en un món més segur que els dels anys noranta, i la crisi dels organismes multilaterals són testimoni del fracàs dels conceptes que s’associaven a la idea d’un «ordre» -legal- internacional i de les institucions -sortides del final de la Segona Guerra Mundial suposadament per a evitar una repetició d’aquella brutalitat- que havien de vetllar pel manteniment d’aquest ordre -vinculat tant a la capacitat de «diàleg» i «consens» entre les parts bel.ligerants com a l’existència de criteris de «justícia» universal per damunt de les conveniències de les potències dominants-. De fet, es pot parlar d’una «regressió» en els ideals polítics il.lustrats, com ara els que expressà Kant en la «Pau Perpètua» com a postulat -i exigència ètica- de la «Raó Pura».
No és lícit parlar de «bons i dolents» en el procés actual de regressió de les idees i increment de l’activitat -i el discurs amb la seva retòrica específica- bèl·lica. És senzillament una realitat que imposarà un cost elevat per a les futures generacions en termes d’un major dèficit tant en el terreny de la seguretat com en el de la llibertat, repercutint en els nivells de benestar material, transformant la mala gestió de la conflictivitat humana -i no diguem ja la guerra o la seva sola preparació- en un cost econòmic feixuc per a tots.
La responsabilitat de la invasió de Ucraïna recau sobre Putin, però sobre occident recau la de no caure en la temptació d’entrar en el «joc» de la provocació i l’escalada bel·licista. Les iniciatives polítiques -les militars es suposa que són sempre un «últim recurs»- passarien per aturar el genocidi de Netanyahu a Gaza creant un marc polític realista de convivència; promoure la idea d’una legalitat internacional amb garanties efectives, dotar a la Cort Penal Internacional dels mitjans necessaris; reforçar els organismes multilaterals -ONU- amb el propòsit de obrir un espai de diàleg -i recerca del consens- de caire preventiu en relació als futurs conflictes; desincentivar el recurs a la força militar -amb sancions dissuasives reals- com a compromís adoptat pel conjunt de la comunitat internacional; crear institucions no ja de caire penal, sinó legislatiu -relativa a les relacions interestatals- dotades de legitimitat política i de compliment vinculant capaços de limitar el concepte de «Sobirana Estatal» i tota forma de dominació d’uns Estats per damunt dels altres, un cop aquests han estat reconeguts.
2 La idea d’un Dret Internacional resulta inoperant sense acompanyar-la de la capacitat de fer-la complir de manera real i efectiva, la qual cosa resulta limitativa de la sobirania nacional. Per què ningú accepta actualment aquesta idea agosarada? Potser estem pensant en uns termes inapropiats per a la realitat política del món actual, i potser calculem els costos i beneficis d’aquesta cessió de manera esbiaixada, experiència que vivim a Europa amb la tensió -vegi’s el cas Brexit- entre europeisme i nacionalisme populista -tipus Trump-, amb les implicacions en termes de manca d’operativitat de la Unió Europea.
Els EEUU pensen encara segons pautes expansionistes del MAGA, i els seus -vells- deliris de grandesa. Occident entrarà en decadència si no valora en els seus termes adequats la idea que no hi ha més resposta als reptes del món contemporani que la «política», més enllà dels interessos -de caire econòmic i comercial- regits pel cec «Capital».