Senyors nous del camp de Menorca

Cada vegada costa més de transitar pel món rural de Menorca. No només les propietats s’han tornat més inaccessibles, sinó que fins i tot fan nosa els camins públics que ens apropen a segons quins indrets.

Temps enrere hi havia una altra interpretació de la propietat en rústic . El territori, la geografia i la relació humana amb l’espai era -i encara és- molt diferent de la relació humana amb l’espai urbà. Té poc sentit, a més de concentrar la titularitat de la terra, voler també la dels paisatges, la del contacte amb la natura, la de respirar allò que emanen els boscos.

Les limitacions que podien imposar els senyors a la resta de mortals havia de tenir en compte les necessitats de la mà d’obra experta en el contacte amb l’entorn, que eren precisament els no propietaris: pagesos, jornalers, missatges, carboners, caçadors, cercadors, caminers i tots aquells altres que aportaven valor als llocs. Eren la força del treball, generadors de beneficis i els destinataris de part de la producció.

A més quin mal feien uns i altres transitant pel camp? Ambdues parts sabien que quasi tot eren beneficis. Ara, a alguns nous senyors -no tots, sempre n’hi ha d’exemplars-, els molesten fins i tot els noms i l’ombra que fan els menorquins. La interpretació de la propietat avui és malaltissa i purament urbana. No perquè hagi baratat el camp sinó l’actitud de qui el posseeix.

Encara avui gran part del valor privat d’un lloc és una conseqüència de la interacció del conjunt de ciutadans amb el seu territori. Si no té camins pels quals accedir-hi no val gran cosa. I els camins són obra de l’acció pública, de l’aportació d’impostos, i conseqüència de la necessitat creada pel trànsit repetit de ciutadans per aquests camins. El valor mediambiental actual l’han aportat els estudiosos d’espècies, els preservacionistes de paisatges, els mobilitzats davant els projectes capoladors, els electors que han renunciat a PIB a canvi de medi ambient.

Potser aquesta aberració que la ruralia sigui només «seua i seua» ens hauria de fer replantejar qui ha de pagar doncs els serveis forestals, qui ha de pagar el manteniment de camins i carreteres que els serveixen a ells i els seus clients, quines ajudes i subvencions mereixen aquests senyors, potser quin IBI i quina contribució rústica han de pagar els beneficiaris excloents del patrimoni biosfèric generat per successives generacions de menorquins, ara marginats del que van aportar els seus avantpassats.

Avui els trossets de paradís de la reserva de biosfera que adquireixen uns i altres, grans fortunes vingudes de fora i petits autòctons que s’han creat una oportunitat, són massa restringits i barrats a tot tipus d’efecte per a la resta de menorquins. Sembla que alguns no conceben que no és possible una reserva exclusivament trossejada i particularitzada, per definició. L’equilibri premiat per la Unesco i que han comprat és una obra conjunta. Potser a aquests propietaris insolidaris i irrespectuosos els hauríem de proposar de baratar les hectàrees d’aquí per altres d’on han arribat o de tantes altres indrets, i demanar-los que reflexionin per quina raó han preferit les d’aquí.

Una part del valor d’un immoble urbà depèn de les possibilitats que genera en la relació amb els convivents de l’entorn. El determina el dinamisme i la qualitat de vida de la ciutat en qüestió. Un valor que li aporta la comunitat i que és patrimonialitzat parcialment pels titulars dels immobles. Però la resta de ciutadans pot prescindir de les parets endins. En el cas de la ruralia no és igual en no haver-hi veritablement ruralies públiques.

L’espècie necessita el verd, l’entorn natural, respirar i penetrar en la massa biòtica. L’ànima i la genètica d’antropos ho reclama. El de Menorca és limitat per la mar. La moda creixent de restringir el transitar fa mal. I no és equitativa. És com si perdem el poc de vivible del medi compartit. En rústic el valor deriva del sòl, el paisatge, la situació, la interacció amb la natura, la tradició i la cultura a què ha servit aquell tros de terra, i açò requereix dels altres.

I haurem d’acabar on els cou més de tot. La propietat és un valor important dins la història de la humanitat, però ja fa segles que està -encara que molts vulguin ignorar-ho- per davall de les voluntats democràtiques de les majories.

Una època vam haver de lluitar per un Camí de Cavalls lliure, potser vindrà una altra etapa per alliberar el gaudi mínim de la ruralia.

No hi ha res pitjor que l’avarícia de la propietat acompanyada de prepotència per fer esclatar la demanda d’equitat en les lleis.

Les relacions intel·ligents entre uns i altres sumen en benefici de tothom i estalvien conflictes.