En un temps en el qual els valors mitjans de les grans variables macroeconòmiques ja diuen tan poc (renda mitjana, taxes d’estalvi, nivells mitjans de riquesa), quan la mateixa classe mitjana s’està diluint i la polarització augmenta, les diagnosis de com orientar les polítiques públiques es fan molt difícils. En tot cas, una simple observació mostra com el benestar es fa cada cop més desigual. Tots els indicadors a l’ús porten, més enllà de les mitjanes, a mostrar una variància creixent entre els qui tenen molt i els qui no tenen res. Desigualtat, però, que sorgeix des d’una ampla heterogeneïtat de fonts: individus desiguals en preferències, en estils de vida, en ambicions, en valors. Aquestes desigualtats s’expressen després en vectors que arriben a l’educació, la salut, l’alimentació, les addiccions... que compliquen les accions correctores.
Observo, però, avui, una gran línia divisòria que transcendeix la genètica, ideologies, estils de vida... però que resulta decisiva en aquell benestar cada cop més desigual: l’accés a l’habitatge. Dintre d’una mateixa generació (rics/pobres) i entre generacions (els majors tenen en propietat l’habitatge més que no els joves), disposar d’un habitatge ens permet granular la desigualtat dintre de cada grup per afinar més. Així, distingir, per exemple, entre els working poors que mai han pogut enganxar un lloguer contingut, indefinit, i els qui han tingut la sort de viure, relativament, a expenses del propietari. I d’entre els pensionistes, graduar aquells que tenen en la propietat l’herència dels seus ancestres i els que tota una vida han pagat o paguen hipoteques com a guardioles d’estalvi. També a les variables propietat/lloguer, amb hipoteca rescatada o no, amb lloguer antic o nou..., hi trobem la variable classificatòria que majorment està marcant el benestar de la nostra societat. L’accés a l’habitatge és, avui, al meu entendre, la variable determinant del benestar desigual. En altres paraules, les rendes mitjanes ja no diuen res, com explicava, sense clarificar si aquestes sufraguen o no un lloguer o quina és la quantia o precarietat d’aquest. Sense això, la renda bruta d’una família o la taxa d’estalvi d’un col·lectiu no identifiquen el benestar. Per tant, a les polítiques públiques, el que esdevingui amb l’habitatge és més decisiu que mai. Juntament amb els preus o amb la inflació diferencial és el que marca la capacitat econòmica real d’una família, les possibilitats d’una vida digna, d’emancipació familiar dels individus i de la formació de llars d’una parella; i si m’amoïen, de la natalitat registrada. I què passa avui amb les polítiques d’habitatge? Molts factors conflueixen, i cap de bo, en el seu desori. La política no s’ha atrevit amb les expropiacions ni amb l’urbanisme concertat, a la nòrdica (és a dir, compra pública de rústec abans de requalificar i passar el sòl a producció privada a preus baremats), ni tampoc ha sabut planificar infraestructures que possibilitessin expansions ordenades.
El problema de l’habitatge no para de créixer. A la perifèria de les ciutats reemergeix el barraquisme, on antics hortets sense equipament esdevenen habitatges. Alguns amb dipòsits d’aigua i amb algunes parabòliques que es veuen des de l’autopista; amb gestió comunitària pròpia que reivindicarà, ja ho veurem, l’arribada de «l’autobús 47». Noteu que el tema ja no és el sensellarisme de les grans ciutats, de ciutadans amb deteriorament cognitiu que els fa irrecuperables després per a l’acció social: no volen sostre quan el problema és ja de salut mental. No és només el problema dels treballadors turístics de temporada que ja fan pernoctant a la furgoneta o l’autocaravana. Però, més enllà dels dos mil i escaig pobres que a Barcelona dormen pel carrer, l’element emergent és el del nou barraquisme: amb sostre, però de llauna. No de gent malalta, sinó de gent que treballa, però amb sous que no basten per pagar un lloguer, si volen confrontar altres necessitats de la vida. És sovint gent valenta que construeix el seu hàbitat, que desafia les inclemències del temps, que volen habitatge propi i no comunal, no de nau industrial que és el destí de molts subsaharians. Cada cop és més població autòctona que circumda carreteres, que es desplaça com pot, i que tot i que s’aixeca d’hora, ben d’hora, observa amb desànim que no albira un bon futur.
* Article publicat al diari «el punt avui» de dia 14 d’octubre de 2025.