La crisi d’habitatge requereix una acció coordinada de tots els agents socials que intervenen en el procés. M’han interessat dos escrits publicats a primers d’octubre, redactats per empresaris del sector, que analitzen les claus d’un problema crític, fent-ho des del punt de vista professional.
Juan Villalonga, immobiliari, observa que hi ha restaurants, locals i terrenys abandonats a Cala Blanca, que es podrien reutilitzar. Recordem que el PTI ha plantejat el criteri de que les urbanitzacions son pels turistes, però hi ha un percentatge de residència permanent a moltes d’elles. Comenta també l’immobiliari que la limitació per fer hotels urbans de menys de 10 habitacions perjudica als petits inversors, o la dificultat per fer pisos de menys de 90 m2, que siguin més assequibles. Igualment, que el turisme i el camp s’han de complementar, no destruir, i que s’hauria de millorar la infraestructura d’urbanització, reconvertint equipaments, urbanitzacions i pobles obsolets per fer habitatges assequibles.
Bernat Martínez, de TQ Eurocredit, parlant de Balears, diu que la creació de llars creix a un ritme doble que la construcció de nous habitatges, i no parlem del percentatge escàs que hi representen els habitatges protegits. Apunta com a motius la manca de sol urbà disponible, l’alentiment dels tràmits administratius, la manca de ma d’obra especialitzada i la d’un marc regulador adaptat a les noves tipologies de construcció industrialitzada, que reduirien el temps de finalització, i l’ús intensiu de ma d’obra. Finalment, observa que el sector requereix finançament i recursos propis per afrontar nous models d’habitatge com el coliving, sènior líving, etc. El sector públic hauria d’aportar canvis normatius imprescindibles per facilitar la construcció i el lloguer de l’habitatge i les noves tipologies.
L’Administració, tot i comptar amb l’Ibavi, ha fracassat des de fa molt de temps, tant en la intensitat de construcció d’habitatge protegit, com en la tramitació de llicències i plans urbanístics o projectes de millora de la ciutat. Recentment el Govern ha desenvolupat un rosari de normes adreçades a facilitar la construcció. No s’ha aconseguit un canvi notable en els procediments, degut en part a la resistència als canvis des dels ajuntaments. Aplicar lleis que freqüentment contradiuen els planejaments, incrementant densitats i canvis d’ús, no sempre ve de gust, com tampoc obrir les portes a oficines privades que col·laborin en la tramitació municipal, encara que la situació actual requereix canvis.
Pel que fa a signar convenis per a la construcció de solars públics amb la iniciativa privada, es requereix, en primer lloc, un inventari acurat de les propietats i disponibilitat de sostre edificable municipal. En segon lloc, també un bon finançament, i una major seguretat jurídica pels promotors. Si mirem els preus de referència dels pisos de preu limitat, que poden arribar quasi als 2.700 €/m2 en edificis classe A, de consum energètic quasi zero, veurem la urgència de reduir les superfícies de les llars, perquè prou gent pugui arribar a comprar. També ajudaria avançar en l’objectiu de transformar el sistema de construcció, impulsant la prefabricació i l’ús de materials sostenibles. Al mateix temps, s’ha de veure si hi ha marge per les empreses, donat el poc interès demostrat fins ara en promoure edificis plurifamiliars. Els lloguers de preu limitat, posem per cas, no arriben a la meitat dels del mercat.
L’Administració també ha de jugar el seu paper en aquesta feina, construint habitatges protegits. Igualment, modificant la normativa urbanística per incrementar la densitat admissible, no ens podem permetre la ciutat dispersa i s’ha d’impulsar la rehabilitació. La disponibilitat ràpida de sol s’ha volgut instrumentar amb el Decret Llei 6/2025 de projectes estratègics, que no va superar la votació del Parlament, i que ha tingut molta contestació social. Aquesta norma facilitava l’ocupació de les zones de transició, la part de sol rústic a l’entorn de les ciutats, amb un sistema exprés, més simple del que dicta la Llei d’Urbanisme.
Pel que fa a la normativa, tot el que s’ha dictat darrerament per part del Govern pretén simplificar tràmits amb més o menys encert, però canviant el criteri de com està regulat ara l’urbanisme. La normativa actual es molt garantista, però no permet donar cobertura a les necessitats en un termini adequat, i es excessivament complexa. No pot ser que el camp, a més de tots els PORN i legislació ambiental, estigui regulat també per la llei del sol rústic de 1997 ja obsoleta, una Llei d’agricultura de 2019 en revisió, i la d’urbanisme LUIB de 2017, totes elles amb determinacions no sempre concordants. O que per fer una casa a un sector urbà en creixement s’hagi d’aprovar un Pla General, o modificar-lo, un Pla Parcial, i el Projecte d’Urbanització, un darrera l’altre. Òbviament, quan es pot construir ja hi ha tota una nova població que està sense llar. I la de Menorca es una població en creixement ràpid, impossible de col·locar si comptem només amb les cases buides que es puguin recuperar perseguint els lloguers turístics il·legals.