Kate Bishop és una superheroïna que apareix en els arxiconeguts còmics de Marvel. Fou creada per l’escriptor Allan Heinberg i l’artista Jim Cheung. Bishop, i hi va aparèixer per primera vegada a «Young Avengers» (Joves Venjadors) no fa tant: l’abril de 2005. No és casualitat, sinó causalitat, que sigui una jove fictícia de l’art contemporani a qui se li atribueixi la frase (que m’ha inspirat l’article), tan adient pels temps polítics que corren, de: «La veritat no necessita herois, només gent que no l’empri com a disfressa». Avui toca guillotina metafòrica pels polítics més contaminants de l’ètica d’aquest país. Ni cal nomenar-los, veritat?
Espanya ja no viu tant sota el domini dels sobres ni de les comissions sota taula dels polítics, tot i que això, malauradament, no ha desaparegut del tot. Els grans escàndols de corrupció que van marcar la primera dècada del segle XXI han quedat enrere, potser perquè els corruptes d’ara siguin, com diu aquell, més cutres. De fet, la crisi ètica, no és que s’hagi dissipat completament, però sí que ha mutat, puix el problema actual no és tant qui roba com qui menteix, qui s’adorna més amb mèrits aliens i qui respon a tota crítica amb el vomitiu «i tu, més». La corrupció dels diners, doncs, ha sigut reemplaçada per la corrupció del discurs.
En la política espanyola contemporània, la mentida ja no penalitza, ans al contrari, fins i tot sembla treure rèdits. Prometre i no complir, canviar de posició sense explicació, o negar l’evident, sembla formar part del guió acceptat de la governabilitat. El tants cops vergonyós: «jo mai vaig dir això», histriònic fins a la soca, s’ha convertit en un acte administratiu més, no en la falta moral que hauria de ser... però el més preocupant és que el ciutadà ho tolera. El votant, saturat de contradiccions i girs de guió, s’ha tornat, millor dit, l’han fet tornar, cínic. La mentida ja no provoca indignació, sinó resignació, i el preu de mentir és zero, i amb això la paraula pública ha perdut el seu valor. El que abans comprometia, avui es dilueix en la tàctica retòrica i el càlcul electoralista. Aquest seria el primer símptoma de putrefacció.
El segon símptoma de la degradació ètica és l’autobombo institucional, ja que gestionar ja no és una obligació (tant es fa si no tenim pressuposts ni majoria per legislar) sinó una gesta en si mateixa que mereix aplaudiment. Cada decisió ordinària es presenta com un assoliment històric i cada iniciativa pública s’embolica en el discurs de l’èpica personal; és allò que col·loquialment en diem penjar-se la medalleta. Així, el mèrit polític ha substituït al servei públic perquè es governa més per a celebrar l’èxit propi que per a complir el deure comú exigible. El polític modern, amb manual de resistència inclòs, no es limita a rendir comptes: s’autopremia i es converteix en el seu propi publicista. En aquesta lògica, el «jo vaig fer» o el «jo vaig aconseguir», esborra el sentit col·lectiu de l’acció pública i consolida una ètica de la vanitat política, reblint-se impunement i impúdicament d’altivesa, vàcua per a la societat. Una societat (votant) que comença a buscar solucions fàcils, amb el perill que això comporta... Per cert: desconfieu d’aquell o aquella que, des d’unes sigles, parla en primera persona del singular.
El tercer gran vici ètic del debat polític espanyol, l’he citat abans, és el «i tu, més», i s’ha convertit en reflex d’autodefensa automàtic, fent que aquest retret creuat destrueixi qualsevol possibilitat d’autocrítica, no aportant res bo pels ciutadans, tan sols pels partits polítics que l’empren, que són tots sense excepció. El «i tu, més» no és tan sols un argument infantil: és una coartada moral. Anul·la, com deia, la culpa i baixa molt el nivell del debat públic. En lloc d’elevar el llistó ètic, això el redueix al mínim comú de la justificació mútua. Així, la política es converteix en una competència de cinisme, on tots són culpables i, per tant, ningú no ho és. És quasi maquiavèl·lic.
L’altre dimoni, del que ningú no en parla, és el pragmatisme, ja que quan aquest s’empra per a justificar contradiccions, es converteix en escalador d’oportunisme. Espanya viu instal·lada en aquest terreny ambigu: es pot dir una cosa i fer la contrària, pactar amb qui es va negar a pactar, canviar principis per vots i fer-ho sense rubor. Com deia Mestre L.E. Aute: «Ahora que ya no hay trincheras, el combate es la escalera y el que trepe a lo más alto pondrá a salvo su cabeza, aunque se hunda en el asfalto la belleza». Us recomano re escoltar «La Belleza» del gran geni. Parèntesi poètic fet, assenyalo, doncs, que el problema no és només ètic, sinó també cultural. La societat ha normalitzat la mentida, la vanitat i l’excusa. I una democràcia que no sanciona la falsedat —ni política ni social— acaba buidant-se de veritat.
No vull acabar l’article tan negatiu: La regeneració ètica d’Espanya no passa ja per noves lleis anticorrupció. No. Passa per rehabilitar la paraula: per retornar-li el seu pes moral, el seu vincle amb la veritat. Dir la veritat hauria de ser rendible; complir el deure, suficient; i reconèixer l’error, signe de dignitat, no de feblesa. Perquè la coherència, en temps de propaganda i falsia, s’ha tornat un acte de valentia. I la democràcia no es mesura per quants corruptes persegueix i empresona, sinó per quants sincers la sostenen. Kate Bishop té raó.