Ben segur que el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va néixer per dedicar-se a la política, per més que hi ha moltes maneres de dedicar-s’hi. I la seva és evident que no agrada al nostre espia ni tampoc a na Nataixa, que si no dimiteix de secretària és per por de perdre la plaça que té en propietat.
La setmana passada, ja se’n recordaran, tots dos van haver de suportar la defensa que el conseller feia, igual que el senyor Fijóo, del president de la Comunitat de la Paella i les Xufles, que no ha dimitit fins un any més tard dels aiguats i els morts. Les males llengües asseguren que si ha esperat tant i si ho ha fet sense convocar eleccions, és per poder-se assegurar tant el sou d’expresident com els privilegis judicials dels aforats... Quadra.
Si el nostre espia va poder assistir a aquella conversa va ser gràcies a la seva disfressa de propietari d’unes quantes finques agrícoles i de l’aprovació de la Llei Agrària. L’home va fer veure que anava desorientat amb aquesta llei, perquè ja no sabia amb què podria fer més doblers, fent hotels rurals o agroturismes o finques amb 10 turistes. Tot, naturalment, per ajudar els pagesos i la producció agrícola.
Aquesta setmana no és que la conselleria vagi millor, segons diu el nostre espia a la seva crònica. Ell s’hi ha presentat amb la disfressa de ric de «pelotazo», content i satisfet de com va la cosa. Vestit així, comprendran que el conseller l’ha rebut tot d’una.
- Gràcies, conseller -va dir l’espia només entrar-, he llegit a la premsa que és aquí, a les Illes Tropicals, on hi ha més rics. I proves no me’n falten per saber que és gràcies a vostès i la seva política turística i de mal urbanisme, sempre a favor nostro.
- Mem -va respondre el conseller, de tan afalagat que es va sentir-, noltros, si feim política, feim política. I ja ho pot ben dir, sempre al servei de vostès.
- I com més de rics, més de pobres encara -va amollar na Nataixa a en Juan Pelayo, l’assessor, que escoltava el nouvingut amb la boca oberta.
- Tu sempre emprenyant -li va respondre ell-. Deixa’m escoltar aquest senyor tan interessant.
- Però que no llitges es diaris, tu? -va continuar la secretària-. En aquestes illes, alimentació i cases només per a rics, i sous i pensions de pobres. Si ho compares amb altres Comunitats Autònomes que no pensen només en turisme, és un escàndol.
Mentrestant el conseller continuava inflant les orelles de l’espia amb els avenços de la seva política.
- I no es pensi que tot és turisme i mal urbanisme -li deia-. Ja vam liquidar l’Oficina Antifrau i ara mateix esteim a punt de liquidar la Llei de Memòria Democràtica, que coincidirà amb jo que fa una bona nosa.
- I tant -va respondre l’espia, pensant que s’hauria de rentar la boca després de dir açò-. Entre altres coses, així ja no els podran emprenyar més amb la recerca des fillets robats en temps d’en Franco, més de 300 en els hospitals d’aquestes illes, si no vaig errat.
- Així és -va afegir, satisfet, el conseller-. I canviant de tema, miri si anam forts que n’hi explicaré una de l’Illa del Nord i el president que hi tenc allà.
- Digui, digui -va respondre l’espia mentre, aprofitant l’exaltació del conseller feia l’ullet a na Nataixa, que ja l’havia reconegut i se’l mirava d’enfora amb cara de dir «mira que ho ets de pallasso».
- Idò la cosa -va continuar el conseller- és que ja fa anys, volíem fer una rotonda elevada en un punt on mai no hi ha hagut gaire moviment de cotxos. Bono, a prop hi ha un agroturisme que estarà ben content, ara. Pensi que, de rotondes d’aquestes, en pensàvem fer més de vint, encara que sembla que ja no se’n recordi ningú.
- Ah -va respondre l’espia-. Ja ho sé, és aquella rotonda en què ja tenien fet es pont... I que l’oposició, quan va guanyar les eleccions, va dir que no, però tampoc no va arribar a dinamitar el pont, cosa que no s’entén.
- Així és -va continuar el conseller exultant-. I noltros, bono, el president que hi tenim allà, devia pensar, com que es pont encara hi és, noltros ara marcarem paquet i farem la rotonda.
- No! -va exclamar l’espia tot fent comèdia.
- I per paga -va continuar el conseller- és a 30 metres d’uns munts de pedrotes que sembla que són monuments prehistòrics molt importants... I la Unesco i tot diu que no es faci la rotonda allà i que hi ha solucions alternatives tan simples com raonables, si volem fer més segura la carretera.
- I segur que el president que hi té allà -va dir l’espia seguint la comèdia-, diu que la Unesco no sap de què xerra i que tot és culpa d’en Xanxes o de qualque ministre seu, el de cultura, segurament.
- Açò mateix -va concloure el conseller-. Però noltros, a passar es clau per sa cabota! No me negarà que els tenim grossos.
- Marca de la casa -va replicar l’espia.