Com qui no vol la cosa, Espanya ja ha entrat en un nou cicle electoral. D’aquí a poc més d’un mes hi haurà eleccions autonòmiques a Extremadura. L’any que ve serà el torn de Castella - la Manxa i Andalusia, i qui sap si també de València, en cas que PP i Vox no es posin d’acord per pactar el successor de Mazón. D’aquí a un any i mig, els menorquins tornarem a les urnes per triar els governs municipals, el Consell i el Govern balear. Tot això, sempre que no s’avancin les eleccions generals, després que Junts hagi donat per acabada la legislatura i que el govern de Pedro Sánchez s’hagi quedat ja sense marge per fer res. I si aguanta, com a molt podrà resistir fins a l’estiu de 2027, la data límit per tornar a votar la presidència d’Espanya.
En aquest inici de cicle electoral, qui parteix en millor posició és, sens dubte, Vox. Malgrat la seva crisi interna permanent, el partit d’ultradreta ho té tot a favor seu: el desgast de l’esquerra, un PP que un dia diu una cosa i l’endemà la contrària i que necessita Vox per governar, i un context internacional de puixança de la dreta més radical.
Les enquestes li són favorables, encara que tothom sap que tornarà a quedar com a tercera força —cosa gens menyspreable—, sobretot perquè pot esdevenir determinant en la formació dels nous governs. Sembla que Vox ja pensa més a mitjà termini, i el seu objectiu passa per substituir el PP. Per açò, la seva estratègia consisteix a donar suport als governs del Partit Popular, però des de fora: sense cremar-se i imposant, alhora, la seva base ideològica.
El que pretén Vox és exactament el mateix que van intentar Podem amb el PSOE o Ciutadans amb el PP: el famós sorpasso, que cap dels dos va aconseguir tot i quedar-hi molt a prop. És difícil saber si Vox ho assolirà, ja que l’objectiu és ambiciós, però el partit ja ha vist com les seves forces germanes a Itàlia o França sí que ho han aconseguit. I si finalment no ho fa, sempre podrà dir que, com a mínim, ha aconseguit introduir els seus postulats més ultres dins del Partit Popular.