Els bons moments a la vida sorgeixen quan anem a l’uníson. No són habituals però hi són. Moments en els quals tothom se deixa portar per la mateixa veu i per una estona coincidim plegats.
I sobretot passa en cantar.
Sabien que el cant se va introduir en les litúrgies per aconseguir anar a una. Les pregàries eren un rebombori, cadascú anava a la seva, un aldarull. Amb l’ajuda de la música, la cosa anava més ajustada i podies aconseguir que tothom anés a l’una.
Doncs aquí a Menorca, jo ho he gaudit sobretot aquí, molts panxons, abans que l’escalada embriagadora provoqui sobretaules dissonants, sempre hi ha algú que treu una guitarra i ens porta a una.
Aquest és el cas del dinar plegats dels voluntaris de l’Illa del Rei que vam acabar tots cantant, el diumenge passat. Un bon moment de joia.
El cantar plegats té un efecte expansiu, provocant una sinergia molt poderosa. En Napoleó assegurava que «La Marsellesa» era més potent que 100 canons. Un himne pot alçar passions i els pobles que canten junts estan més vinculats.
Menorca ha sigut un poble molt cantaire. Aquí se va construir el primer teatre d’òpera d’Espanya. Aquí cantem en les sobretaules, en les festes, els cors proliferen, a Sant Lluís, en Lluís, un espontani cantaor, alegra amb el seu cant vigorós els carrers del poble.
Ja saben aquella que diu: qui canta el seu mal espanta. Però sobretot uneix per anar a una.
Sí, sí, cantem a tota veu per salvar Menorca de la crisi climàtica i si pot ser el planeta.
Som-hi, a cantar tots plegats.