Una amiga m’explicava fa uns dies que havia reservat un Airbnb a Madrid. Tot correcte, fins que, un cop fet el pagament, el propietari li va enviar un missatge: «Si algú et demana, digues que vens per feina, d’acord?». És clar, per feina.
El motiu, evidentment, és que el pis no té llicència turística. I com que la normativa s’ha endurit, ara molts d’aquests emprenedors s’han especialitzat en el lloguer d’oficina imaginària. Tu arribes amb la maleta i la clau al mòbil, però segons ells, ets allà per una convenció internacional o una reunió amb el teu jo interior.
És allò tan nostre i tan d’aquest país. Quan la llei apreta, la picardia floreix. I entre tanta regulació, inspecció i multa, el mercat sempre troba una escletxa per continuar funcionant, encara que sigui lluny del benestar comú. El problema és que aquestes trampes no són innocents. Darrere hi ha pisos sense assegurança, sense control, sense responsabilitats. I un veïnat que ja no sap si viu en una comunitat o dins d’un hotel desorganitzat.
El turista ho veu com una ganga, el propietari com una travessia heroica contra la burocràcia, i l’Ajuntament com un malson recurrent amb la mateixa frase de sempre: «feta la llei, feta la trampa». Potser el que caldria és fer les lleis més intel·ligents i les trampes més cares. Per això, quan llegeixo en premsa que a Menorca Airbnb ha començat a donar de baixa els anuncis sense llicència, ens podem alegrar però només a mitges. Perquè mentre hi hagi demanda, sempre hi haurà qui trobi una nova manera de dir que «ve per feina».