El comerç local és molt més que una activitat econòmica: és territori, és relació, i és memòria. La gestió pública, també.
Quan entrem en un establiment familiar, no només hi trobem productes. En les botigues de barri hi ha persones que ens coneixen, que ens escolten, que ens recomanen amb criteri i que, la majoria de vegades, ens fan sentir part d’un teixit humà. Quan et tracten amb confiança, tot funciona millor.
AQUESTA VOCACIÓ DE SERVEI sembla cada cop més diluïda en molts àmbits, no només en el comerç. Fa uns dies, en un hotel de cinc estrelles, vam demanar allargar el check-out. Havíem enviat un correu electrònic, però ningú el va contestar. El mateix matí de la sortida, vam incidir si podíem quedar-nos fins a les 14 h. La resposta va ser que no solen contestar els correus, que açò es resol a recepció el mateix dia. Un hotel de luxe, però amb una gestió que et fa sentir com si demanessis un favor imprevist.
Dies després, en una botiga de mobles del polígon de Maó, vaig demanar si em podien mostrar com es plegava una taula. La resposta va ser que no podien moure’s de la caixa, que no hi havia venedors, i que li havia de dur les referències. Cap orientació, cap voluntat d’acompanyar el client. Només una estructura rígida, despersonalitzada.
La gestió administrativa també s’ha complicat. El tracte del personal cada cop és més complicat, tant en l’àmbit públic com privat. La sensació és que cal anar amb peus de plom; que tothom va a la seva, que rallem molt de drets i poc d’obligacions, i que cada entrebanc vital es tradueix en una baixa laboral. Les emocions, legítimes i complexes, s’han convertit en una justificació per a la inacció.
Hem creat una bombolla laboral poc resolutiva, saturada de correus, waps, procediments, bases de dades... però que no resol. De vegades, sembla més fàcil concretar la feina que seguir el circuit burocràtic. Escriure aquí, registrar allà, documentar-ho tot per si un cas. I mentrestant, el servei s’empobreix. L’atenció a l’usuari, ja no és el centre.
UN EXEMPLE D’AQUESTA CULTURA DE LA GESTIÓ desconnectada del sentit comú, és el pont de Rafal Rubí. El Consell insular de Menorca ha decidit continuar amb les obres de reforma de la carretera, tot i les advertències del Ministeri de Cultura i les recomanacions de la Unesco, que alerten del risc que això suposa per a la declaració de Patrimoni Mundial de la Menorca Talaiòtica. El conseller de Cultura, Joan Pons Torres, ha acusat el Ministeri de deslleialtat i ha afirmat que no faran ni un pas enrere.
Però la pregunta és: quin preu estem disposats a pagar? La ciutadania no perdonarà que es pugui perdre la titulació d’Unesco per una infraestructura que, a més, ha estat qüestionada per tècnics, experts i entitats patrimonials. No es tracta només d’un pont. Es tracta de la credibilitat institucional, del respecte pel patrimoni, de la capacitat de fer compatible la seguretat viària amb la preservació cultural.
Si la gestió pública no és capaç d’escoltar, de dialogar, de trobar d’altres alternatives, llavors no és política: és imposició. I açò, en una illa que ha fet bandera del respecte pel territori, és una ferida que costarà tancar.