Cada Nadal es repeteix la mateixa escena: nens amb els ulls plens d’il·lusió demanant un gos, un gat o un conillet amb un llaç vermell al coll. I pares que, entre el soroll dels regals i l’estrès per les festes, acaben dient que sí a contracor. Sembla una història feliç nadalenca, però massa sovint té el mateix final trist. Permeteu-me que avui us reconti una antiga i inventada història.
En Boby fou un d’aquests regals abans citats. Un gosset menut que arribà a casa d’en Toniet una freda nit de Nadal, embolicat en tendresa i promeses de bonesa. El nen, amb cor desbocat i somrís infinit, li va prometre que mai el deixaria sol. I ho va complir... durant un temps. El passejava, el rentava, l’alimentava, el pentinava i li parlava com qui parla a un amic que mai no jutja, els únics amics que són de veritat. La mare, tendra i esperançada, pensava que aquell gos ensenyaria al seu fill responsabilitat i afecte pel dia de demà.
Però el temps passà i en Toniet va créixer. El món li començà a oferir altres aventures adients per l’edat. Les passejades es van convertir en obligacions i, les obligacions, en excuses per a no fer, així com les carícies en simples records. En Boby, sempre fidel, esperava, ja deprimit i perdent pèl, darrere la porta sense entendre què havia canviat en aquella família.
A casa, la indiferència cap al gos es va anar estenent. El pare —un home de mirada tèrbola i verb feridor— en realitat mai havia suportat el gos. Li molestava el soroll, la presència i l’olor de l’animalet. I quan arribà l’estiu, amb les vacances programades, va decidir que seria més fàcil ‘desfer-se’n’ que buscar una solució al, per a ell, ‘problema’. La mare va proposar deixar-lo amb els veïns o portar-lo a un refugi, però ell ho va tallar amb un despectiu «ja m’encarregaré, que tot ho he de fer jo en aquesta casa»... I es va encarregar, sí: el va deixar a la carretera, sol, com si fos una deixalla, sense mirar enrere i convençut que, total, «només era un gos».
Però el destí, cruel i precís, va voler que la família hagués de tornar a passar en cotxe, dies després, per aquell mateix camí on l’abandonà. I allà, a la cuneta, un cos immòbil, mort, els esperava. En Toni —ja no en Toniet des d’aquell moment— el va reconèixer de lluny. El cos de Boby, sense vida, semblava demanar explicacions que ningú no gosaria donar. El silenci dins del cotxe era tan espès que tallava l’aire; la miserabilitat, esgarrapava l’ànima.
Aquell dia va morir en Boby, però també la innocència d’un fill i la poca humanitat que quedava en un pare sense escrúpols ni sentiments. Les llàgrimes d’aquell dia no s’obliden: es claven a la memòria com un avís silenciós que hi ha actes que no tenen perdó. Hi ha moltes morts en la vida: La traïció és una d’elles...
Els anys passaren. En Toni estudià veterinària. Potser per culpa, potser per amor, potser per redempció, en tot cas, no per casualitat. Avui, fora hores, cuida animals abandonats d’un refugi d’acollida curant ferides que s’assemblen massa a les seves. No pot canviar el passat, però pot donar una segona oportunitat a altres ‘Bobys’ que encara esperen darrere una porta o que han sigut abandonats en carreteres mortals per persones innobles.
Els seus pares, ara grans, parlen amb orgull de la carrera del fill. Diuen que és bona persona, ja que ajuda desinteressadament al refugi. Potser no recorden que aquesta bondat va néixer d’aquella traïció, d’una punyalada a la seva confiança. O potser sí, però prefereixen no mirar-se en aquest mirall. La mare, amb culpabilitat no superada, encara abaixa els ulls quan veu un gos sense amo pel carrer. El pare, en canvi, continua fingint que tot allò mai no va succeir, o, el que és pitjor, negant l’autoria de la crueltat.
Sempre he sentit a dir que qui és capaç d’abandonar un animal és capaç també d’abandonar un ésser humà. I crec que és veritat, perquè els avis d’en Toni, per part paterna, van acabar en un asil, deixats allà sense que mai ningú vagi a visitar-los, ningú més que el mateix Toni; abandonats amb igual indiferència amb què un dia deixaren el gos a la carretera. La història es repeteix: canviant protagonistes, però l’assassinat dins l’ànima és el mateix; perquè abandonar no és només deixar enrere un cos; és mutilar una part de nosaltres. És fer-nos insensibles a la vida, al dolor i a la fidelitat. I quan això passa, ens buidem per dins, perquè, en realitat, som nosaltres els abandonats.
Però, tornant al present: avui crec albirar un raig d’esperança en la generació actual, puix m’adono que cada cop més joves entenen que els animals no són joguines, sinó vides que confien cegament en nosaltres, i que aquests nens creixen amb la idea que estimar significa cuidar, estar al costat de l'altre fins i tot quan pot resultar molest, i mai abandonar-lo. Potser d'aquí sorgirà una generació més conscient, més compassiva, més valenta i, en definitiva, més humana.
Perquè, al cap i a la fi, el que fem per aquells que depenen de nosaltres parla molt més de qui som que qualsevol paraula que articulem. I si algun dia, benvolgut lector, penses que deixar enrere un animal no és tan greu, recorda aquesta història que t’he contat, perquè potser, quan siguis vell, o no tan vell, quan ja no siguis útil ni divertit, o quan siguis com un joguet romput, algú pot decidir abandonar-te a la teva sort: A tu també t’ho poden fer... Per posar-se en la pell de l’altre, cal mirar-se en el mirall del que abandonem.