Com que tot ho anem avançant, el torró també, l’encesa de les llums de les ciutats ja s’ha traslladat al novembre. El calendari comercial s’estira com un elàstic, i la il·lusió que abans s’esperava amb paciència ara es consumeix amb urgència. Pobles i ciutats competeixen per ser les primeres, per brillar més, per convertir l’esperit nadalenc en un reclam de la mercaderia. Tot és comprar i comprar, i totes aquestes frisseres ens fan perdre la mesura: la llum que hauria de simbolitzar comunitat i esperança esdevé un producte més. Mentrestant, els informes de Caritas continuen dient que la pobresa i la precarietat també avança al mateix compàs, sense que realment ningú posi el focus sobre elles.
Barcelona viurà demà dissabte un gran espectacle al Passeig de Gràcia, amb dansa aèria, instal·lacions lumíniques i la coral de quaranta veus interpretant «Un cor que batega». A Mallorca, l’acte s’ha traslladat enguany a la Plaça Espanya per evitar els col·lapses del Born. A Madrid, la Gran Via es tanca coincidint amb el Black Friday, convertint la il·lusió nadalenca en un circ comercial.
Però si hi ha un cas paradigmàtic és Vigo. La ciutat gallega ha fet de l’encesa un parc temàtic, amb milions de llums i atraccions que cerquen diferenciar-la de la resta de capitals. Una aposta que, més que il·luminar, sembla que vol eclipsar.
Milions de persones viuen en situació de pobresa o exclusió social a Espanya. És la part que contrasta, bombetes que s’apaguen per estalviar la factura elèctrica. L’informe que s’ha presentat recentment diu que 4,3 milions de persones viuen en pobresa extrema al nostre país, sense les necessitats bàsiques cobertes. Que 9,4 milions (casi un 20% de la població) es troba en situació d’exclusió social, que la classe mitjana es contrau, i que es produeix una fragmentació social inèdita, amb una desigualtat creixent. Uns fets que ens remeten a les causes que ja sabem: habitatge inaccessible, amb preus que expulsen les famílies del mercat, i a un treball precari, que no garanteix ingressos suficients.
Aquestes dades mostren una realitat que fa mal, i no he pogut evitar explicar-les així: mentre ciutats com Vigo encenen milions de llums per diferenciar-se i atreure turisme, milions de llars viuen a les fosques, literalment i metafòricament. La brillantor dels carrers contrasta amb l’ombra de la pobresa.
No es tracta de renunciar a les llums, que formen part de la tradició i la il·lusió col·lectiva. És trobar la mesura justa: enceses que provoquin reunions en comunitat, que respectin el medi ambient i que no esdevinguin el novembre ni com un símbol de desmesura. La veritable llum de Nadal és la que encén la solidaritat.
A Maó ja ens han arribat les cartes als Reis Mags que esperen padrins i padrines. Són infants que necessiten que algú cobreixi qualque regal de la seva carta perquè el somni es faci realitat. Un petit gest, comprar-los una jugueta, pot convertir-se en felicitat immensa.
El Nadal hauria de ser compartir el temps amb qui més estimes, i no una cursa per veure qui gasta i brilla més. Cada carta de l’àrea social ens recorda que l’encesa real és la que engega la il·lusió dels qui menys tenen.