La democràcia i els nascuts el 1975 arribam enguany als cinquanta. Als aniversaris tan rodons se celebra, recorda i analitza. A les primeres passes junts ens vam ignorar mentre superàvem cops d’estat i als genolls. Per candidesa infantil no valoràvem fets com anar a l’escola només amb companys del mateix sexe o els crims d’ETA que interrompien els dibuixos a la tele en aquells berenars carregats de sucre sense sentiment de culpa.
Amb l’adolescència arribam a percebre que tot té un perquè i és discutible, amb ideals maximalistes agafats d’aquí i d’allà. Entenem el silenci dels avis, ens posam darrere pancartes amb efusiva inèrcia gregària i qüestionam coses com que sortim a estudiar amb els diners que guanyen sobretot els pares i amb tàpers que preparen les mares.
Als trenta adquirim coses: presumpta maduresa, pes, paternitats, crèdits i pisos amb bogeria. Entre les diverses crisis derivades d’allò, als quaranta no sabem bé què passa, ens veim joves i actius, però no queden ja futbolistes de la nostra edat.
Mai no hauria pensat que avui la democràcia i els nats el 1975 estaríem en etapes similars. Els dos ens sotmetem a periòdiques anàlisis per avaluar els nivells de fanatisme, colesterol, menyspreu als drets humans, triglicèrids, crispació i ferro. Ens sentim més dèbils, preocupats per factors de risc.
nvolucionistes, que enyoren quan ells no hi eren, ens amenacen com unes grasses saturades d’ignorància i una tensió alta de radicalitat. Abans érem forts per afrontar-lo, ara cada vegada que ens acotam és un esforç conscient. Ens reunim en erudits fòrums de debat i desinhibides festes nocturnes per recordar i per comprovar en els altres com el temps ha passat per a tots, per molt que ens enganyi el test diari davant el mirall. Rememoram una joventut idealitzada, amb el perill de caure en el ridícul de la nostàlgia adulterada per la vanitat generacional, com sol fer aquell que va guanyar les primeres eleccions en què, més o manco la meitat, vam poder votar.