Referent a les lectures d’avui, el Papa Francesc va deixar escrit: «És un gran consol i esperança escoltar aquestes paraules senzilles i clares de Jesús sobre la vida més enllà de la mort; les necessitem sobretot al nostre temps, tant ric en coneixements sobre l’univers, però tan pobre en saviesa sobre la vida eterna».
Certament, l’ambient d’immediatesa en què vivim dona valor a la dubtosa seguretat que, per ser feliços, cal tenir més, posseir més i sobresortir del conjunt per tal de ser tinguts com els millors. He escrit dubtosa seguretat, perquè com més amunt s’arriba, més por es té i més protecció es necessita.
En la nostra cultura, que anomenem avançada, perquè ho és en molts coneixements, ens costa d’aprofundir en el que sigui transcendent, com passa en el missatge de Jesús quan parla d’una altra vida després de la mort, o bé es jutja com una bogeria, o és motiu de burla, o es combat sense altres arguments dient que no és demostrable, o en molts casos, s’admet el seu missatge humà-social, però se’l separa del que sigui transcendent. Ens falta aprofundir en la voluntat de donar esperança, esperança per damunt de tot el que és humanament abastable i que ens ofereix Jesús sense posar límits, ni tan sols a la limitada intel·ligència humana.
Admirem grans personatges que s’han entregat al servei dels altres i a la millora de la societat; Martin Luther King, Gandhi, Che Guevara i, també, místics com Francesc d’Assís o la germana Teresa de Calcuta, entre d’altres, però potser l’home més humà que ha donat la història humana és Jesucrist, de qui molts d’aquest han pres exemple, si no en la totalitat, sí en gran part del seu missatge.
Per sort, seguim admirant el somriure d’un infant i quan el cor se’ns omple de goig ho atribuïm a un fet fisiològic, i certament ho és, com tot el referent a l’amor, però hi ha un desig d’eternitat que no acabem de saber explicar i quan això arriba ens va bé, a mi em va bé, creure i confiar, que no vol dir que no hi hagin dubtes, però que els puguin superar l’esperança en el desconegut per al que no tenim paraules suficients, però que el sentim dins nostre.
Aquesta afirmació «tan pobra en saviesa sobre la vida eterna» ens pot fer reflexionar sobre aquesta eterna recerca que l’home, en genèric, s’ha fet sempre i segueix fent-se. Ja ho diu bé la cançó: «Si soc tan sols un tros de terra, per què sento un anhel d’eternitat?».
En el nostre dia a dia cerquem millorar en molts aspectes i no hem d’oblidar que tenim dins nostre el que en diem ànima, pensament, sentiments, i és això el que ens fa humans i capaços de tenir esperança, fins i tot en el mes enllà.
Escrivia el filòsof Josep Maria Esquirol: «L’esperança no és una fugida del present, sinó gairebé el contrari: sense esperança no hi ha present. Sense esperança creix la foscor i costa respirar».
Amb aquest desig d’eternitat..., endavant!